METGES I APARELLADORS

Com en anteriors ocasions, penjo en aquest post l'article que he escrit per l'últim número de la Revista Galens que publica el Col.legi Oficial de Metges de Tarragona i que té una periodicitat trimestral. En aquesta ocasió vaig titular-lo "Condemnat a patir" i com sempre podreu descarregar-vos la revista a traves d'aquest enllaç. També un poso un enllaç amb la revista TAG del Col.legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona on hi trobareu, en la seva edició en PDF, una extensa entrevista de sis pàgines al President de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. Es tracta d'una entrevista que em van encarregar i que vaig fer el passat mes de desembre. Considero que és un document interessant perquè Poblet parla de molts temes que ens afecten als ciutadans de tota la demarcació com ara la mobilitat, el medi ambient, el transport o les infraestructures. Bé, aquí teniu l'article de Galens que, com sempre i aviso, és una mica llarg.

ARTICLE: CONDEMNAT A PATIR

Deu ser que em faig gran o que no acabo d'entendre el món actual. És la conclusió a la que he arribat just abans de començar a redactar aquest article. Avui he fet un exercici molt sa que ha consistit en analitzar el perill de totes les accions que he fet d'ençà que m'he llevat o d'aquelles que, sense patir-les, no m'han deixat indiferent.
No comentaré el risc que pateixo cada matí a la banyera on sempre rellisco o les possibilitats que tinc de quedar-me sec a la cuina cada cop que poso en marxa el microones, un dels meus electrodomèstics preferits però també un dels que més por em fan. Deu ser arran d'un malson que vaig tenir una vegada i que no ho explicat mai a cap psicòleg.
El cert és que, un cop surto al carrer, em quedo al·lucinat. Davant de casa hi ha un col·legi i veig com els nens petits esmorzen a la porta. Es mengen pura química traduïda en pastisseria industrial amb un embolcall de mil colors i un adhesiu col.leccionable de regal. Que se'n ha fet d'un bon entrepà o dels hidrats i els productes integrals que sempre es qualifiquen com a bona dieta?
Queda clar que és un problema d'hàbits i que el nen fa allò que veu. Els pares no esmorzen en condicions i per tant no apliquen aquest concepte en el seus fills. Els nens d'avui en dia creixen més horitzontalment que no pas en alçada.
Davant de l'escola que us dic, hi ha l'institut. Els dels cursos més avançats dediquen el seu temps a menjar pipes, fumar, ensenyar les calces o calçotets, dialogar a crits i amb frases curtes i plantar cara a tot conductor que els recrimini perquè han passat el pas de vianants sense mirar o per aparcar la moto al mig del carrer. Se'l respon amb insults i aixecant el dit del mig de la mà. Quan acabin l'institut, potser abans, aquests joves tindran l'ocasió de tastar altres vicis de la vida. Alguns descobriran el sexe sense precaucions a edats impensables i altres sabran que és una ressaca derivada del botellón o l'alcohol adulterat i barat el primer cap de setmana de sortida a les discos, pubs o bancs de qualsevol carrer o plaça.
Tot això em succeeix abans de les deu del matí. En aquest punt comença el meu perill real, la conducció amb moto per uns vials, carreteres o nacionals on els conductors kamikazes son majoria. No importa si tu circules pel carril de la dreta i amb cura perquè els cotxes et passen pel costat a velocitats extremes, sense posar intermitents ni avisar, avançant a les corbes, jugant-se la vida i posant la teva en perill. Circular per la carretera de Salou a Reus, la de Reus a Tarragona o la de Salou a Tarragona, és una aventura única, una prova constant que, per sort, acabes amb el cos intacte i el cap tocat.
He arribat a la conclusió que la gent no estima la seva vida i la posa en perill de forma constant de manera inconscient.
Els menú informatiu del dia a les televisions porta incorporat de segon plat, fet el repàs dels morts en atemptats suïcides, el recompte de les víctimes a les carreteres durant les últimes hores. Les postres son els casos de violència domestica. Dia que passa, víctima que se suma a la llista gràcies a la intolerància i crueltat de la seva parella.
Els qui més s'estimen la vida son les persones grans. Llàstima que l'edat no els respecti i els afebleixi el cos o el cap. L'avi que ho recorda tot no pot moure res i el qui té mobilitat no sap on ha d'anar. Les residencies son plenes de persones que han superat els perills diaris, que han tingut una bona alimentació, que no han fet botellones ni han fumat en excés, que han conduit amb cura i han tingut respecte per molts valors essencials. Torno a casa i em tanco al despatx a escriure el que toca, avui aquest article. Demà toca un nou repte, un nou parc d'atraccions basat en les emocions i els perills. Demà és un nou dia on tocarà patir però on, sobretot, caldrà viure amb intensitat.