DIARI D’EGIPTE (2): ESPÈCIES, BASARS, TAXIS I VESPES
La segona jornada a la capital d’Egipte ha estat intensa, esgotadora, màgica i per no oblidar mai. Us deia que hi viuen 18 milions de persones i avui us puc sumar una altra dada, hi ha més de 2 milions de taxis. La gran majoria són vehicles vells que cauen a trossos (peugeots dels antics, models del 1000 i 1200 del Simca, edicions del Seat 124 i 125 i altres fragments de llauna i portes penjant que encara circulen sobre quatre rodes). Nosaltres hem negociat el preu d’un taxi de luxe al nostre hotel i per 200 lliures egípcies (25 euros) ens ha dut d’una punta de ciutat a l’altra i ens ha vingut a recollir dues més tard.
És el temps que hem passat a Khan el-Khalil, basar de les espècies i mercat on hi trobes de tot, lloc on hem fet les primeres compres tot regatejant com marca la tradició. Les males olors dels negocis deteriorats pel pas dels segles i dels establiments de venda de carn o aviram es barregen amb els aromes d’encens i especies procedents de les parades més arreglades. Els carrers són una riuada de gent local fent les comandes dels venedors i de turistes amb la boca oberta i la mà a la butxaca, gastant incessantment com si els fos impossible estar-se d’entrar a tots i cadascun dels petits negocis egipcis. Nosaltres també hem seguit la tradició.
Els comerciants parlen tots els idiomes, des del seu egipci originari fins el rus tot passant per l’anglès, francès, italià o espanyol. Un d’ells m’ha preguntat la meva procedència tot dient: Español? De Tarragona, he dit jo. I ell m’ha respòs: Carod Rovira, Catalunya. Què hi farem, he pensat, més val això que res. Al final no ens hem entès amb el preu tot i aquesta empatia inicial.
La visita al Basar i Mercat de Khan el-Khalil ha estat una experiència única que hem acabat amb la foto que veieu, fent un té àrab amb menta (els quatre tes per només 8 lliures que equivalen a un euro).
De tornada a l’hotel, el mateix espectacle: caos de circulació i l’espectacle que es produeix a El Caire i que és únic. Tots els vehicles van tocant el clàxon de manera constant. Els taxis ho fan per a recordar-te que van buits i els altres vehicles per a demanar pas i evitar topades en uns carrers estrets on hi he vist circular tres cotxes i dues motos d’amplada. Les motos oficials a la capital egípcia són les Vespes. N’hi ha a milers i cap dels conductors porta casc. Ara crec realment que El Caire és una ciutat segura. La presència constant d’agents de l’anomenada Tourist Police, un cada 20 metres, et garanteix que quasi bé ningú et podrà robar i si ho fa, serà detingut als segons. De policies, molts d’ells joves i mal uniformats tot i que amb l’identificatiu vermell al braç, la gorra blava i la roba blanca, n’hi ha desenes de milers.
L’alcohol està controlat i a molts indrets no en venen. El tabac es consumeix a qualsevol espai i un paquet de la marca local, es diu Boston i està molt bé, val 50 cèntims d’euro, com ho sentiu. Un tub de dendrític de Signal m’ha costat 60 cèntims i avui hem dinat quatre persones per 10 euros per cap tot menjant una degustació amplia i molt generosa dels plats típics egipcis. El sopar l’hem fet dalt d’un vaixell que et passeja pel riu Nil i que ofereix carns i peixos a molt bon preu i tot acompanyat de música àrab i balls egipcis. Demà comença la feina intensa amb reunions de bon mati que prolongaran tota la jornada i fins la nit. Demà, menys plaers i més obligacions. Què hi farem?
És el temps que hem passat a Khan el-Khalil, basar de les espècies i mercat on hi trobes de tot, lloc on hem fet les primeres compres tot regatejant com marca la tradició. Les males olors dels negocis deteriorats pel pas dels segles i dels establiments de venda de carn o aviram es barregen amb els aromes d’encens i especies procedents de les parades més arreglades. Els carrers són una riuada de gent local fent les comandes dels venedors i de turistes amb la boca oberta i la mà a la butxaca, gastant incessantment com si els fos impossible estar-se d’entrar a tots i cadascun dels petits negocis egipcis. Nosaltres també hem seguit la tradició.
Els comerciants parlen tots els idiomes, des del seu egipci originari fins el rus tot passant per l’anglès, francès, italià o espanyol. Un d’ells m’ha preguntat la meva procedència tot dient: Español? De Tarragona, he dit jo. I ell m’ha respòs: Carod Rovira, Catalunya. Què hi farem, he pensat, més val això que res. Al final no ens hem entès amb el preu tot i aquesta empatia inicial.
La visita al Basar i Mercat de Khan el-Khalil ha estat una experiència única que hem acabat amb la foto que veieu, fent un té àrab amb menta (els quatre tes per només 8 lliures que equivalen a un euro).
De tornada a l’hotel, el mateix espectacle: caos de circulació i l’espectacle que es produeix a El Caire i que és únic. Tots els vehicles van tocant el clàxon de manera constant. Els taxis ho fan per a recordar-te que van buits i els altres vehicles per a demanar pas i evitar topades en uns carrers estrets on hi he vist circular tres cotxes i dues motos d’amplada. Les motos oficials a la capital egípcia són les Vespes. N’hi ha a milers i cap dels conductors porta casc. Ara crec realment que El Caire és una ciutat segura. La presència constant d’agents de l’anomenada Tourist Police, un cada 20 metres, et garanteix que quasi bé ningú et podrà robar i si ho fa, serà detingut als segons. De policies, molts d’ells joves i mal uniformats tot i que amb l’identificatiu vermell al braç, la gorra blava i la roba blanca, n’hi ha desenes de milers.
L’alcohol està controlat i a molts indrets no en venen. El tabac es consumeix a qualsevol espai i un paquet de la marca local, es diu Boston i està molt bé, val 50 cèntims d’euro, com ho sentiu. Un tub de dendrític de Signal m’ha costat 60 cèntims i avui hem dinat quatre persones per 10 euros per cap tot menjant una degustació amplia i molt generosa dels plats típics egipcis. El sopar l’hem fet dalt d’un vaixell que et passeja pel riu Nil i que ofereix carns i peixos a molt bon preu i tot acompanyat de música àrab i balls egipcis. Demà comença la feina intensa amb reunions de bon mati que prolongaran tota la jornada i fins la nit. Demà, menys plaers i més obligacions. Què hi farem?
Comentaris
Una abraçada ben forta i fins aviat.
P.D.: deixel's que acabin de bullir 10 minuts que fan tots una cara extranya.
Oriol Codorniu
Un florentí