DIARI D’EGIPTE (6): EL CAIRE, FINS AVIAT

En aquesta darrera crònica del viatge a El Caire hi ha poques coses a explicar perquè és la darrera i la del comiat d’una ciutat on he viscut els darrers sis dies i on penso tornar-hi ben aviat i amb la millor companyia del món, la Mar. Poso punt i final, punt i seguit es podria dir, a una experiència que m’ha servit per moltes coses. La primera, per a recordar el meu anglès i dignificar-lo. La segona, per aprendre noves formes de vida i de fer les coses, noves sensacions i noves persones, reforçar des de la llunyania relacions que ja eren molt fortes i, per dir-ne una altra de la llarga llista, per saber que els valors que donem a Occident són quasi del tot oposats als que apliquen els qui viuen a aquests indrets de l’Orient. Hi ha formes i formes de viure, de renovar-se, de renéixer a cada instant. Deixo la filosofia a banda, és un tema més personal.

Avui hem estat a la Ciutadella de Saladino, un recinte emmurallat amb una mesquita imponent, gran i faraònica com toca a la capital egípcia. És una llàstima que el tinguin en l’actual estat d’abandonament perquè és un dels indrets més coneguts de la ciutat i val la pena que reconstrueixin totes les parts que estan a punt de caure i netegin a fons l’àrea que ocupa.

Més tard hem tornat a Khan Al-Khalil, el Basar de les espècies i mercadet d’El Caire. Teníem pendent un té a El Fishawi, el cafè que fa 240 anys va obrir portes i no ha tancat cap dia fins ara. Més de dos segles amb les portes obertes dia i nit per oferir al públic un dels millors tes de la ciutat a un preu econòmic, tres euros la tetera que et permet fer dues consumicions. Naguib Mahfuz, el Premi Nobel de Literatura i egipci de cap a peus, va fer-hi vida molts anys, fins la seva mort. La seva essència hi ha quedat impregnada. El Fishawi és, com Mahfuz, l’Egipte en estat pur, la dels carrerons estrets plens de botigues i personatges que et volen vendre qualsevol cosa a qualsevol preu, la de les olors ja siguin d’espècies o pudors, la dels turistes entrant i sortint del mercat per a ser assaltats amb simpatia pels taxistes afamats per a recaptar unes quantes lliures egípcies.

El Caire té aquestes coses, o t’enamora o et decep, o t’impregna i captiva o t’obliga a marxar. A cada racó hi ha una imatge que et sorprèn, a cada moment passen coses mai vistes, a cada pas renoves la memòria per encabir al cap la següent situació. Coses de la vida, avui ha mort una persona molt important a El Caire. La mesquita més propera a l’hotel ha ampliat el seu espai i s’ha convertit en una immensa Haima feta amb catifes de luxe i teles de colors que ocupaven els carrers que conviuen amb el temple. Aquest espai s’ha omplert de cotxes de luxe vigilats per alts càrrecs de la policia i diverses personalitats entraven a resar per aquesta persona de la qual no n’he sabut gaires coses: era una dona i una famosa idealista egípcia.

Demà la premsa d’Egipte, la de tot l’Orient i potser alguns mitjans occidentals en parlaran, segur. Però no diran res dels altres 18 milions d’habitants d’El Caire que cada dia fan vida en aquest macro espai anomenat ciutat i format, com totes les ciutats, pels barris de luxe i les barraques, la gent rica que ho té tot i aquells que no tenen res i el poc que tenen ho comparteixen perquè, per a ells, res és tot. No dic adéu a El Caire, li dic fins molt aviat.