VE LA TARDOR
Hi ha una bella cançó, d’aquelles que demana
ser escoltada ara que el fred ens cala el cos, que diu així:
M'agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al
lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i
els plats més fins que us faré de tot cor.
Ens mirarem als ulls ben amorosament per
celebrar que fa temps que ens mirem... I tots els sons d'aquest jardí seran
plaents com les cançons dels seus grills i els ocells.
Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el
meu jardí farà olor d'Orient...
Avui, pensant amb la Raquel, l’he escoltada varies
vegades. I m’ha sortit un text, petit i breu, que dos amics m’han dit que és
bell. És aquest:
Ve la tardor i el vent obre les cases. Arriba
el fred, ombregen fulles ferides, cauen tempestes sordes i els cels llauren la
terra a cop d’aigua. Nosaltres som els camps i no tenim destí, ni parada ni
fonda.
Nota: la foto pertany al "Diari de la pell".
Comentaris