VE LA TARDOR



Hi ha una bella cançó, d’aquelles que demana ser escoltada ara que el fred ens cala el cos, que diu així: 

M'agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i els plats més fins que us faré de tot cor. 


Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem... I tots els sons d'aquest jardí seran plaents com les cançons dels seus grills i els ocells.


Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el meu jardí farà olor d'Orient...

Avui, pensant amb la Raquel, l’he escoltada varies vegades. I m’ha sortit un text, petit i breu, que dos amics m’han dit que és bell. És aquest:

Ve la tardor i el vent obre les cases. Arriba el fred, ombregen fulles ferides, cauen tempestes sordes i els cels llauren la terra a cop d’aigua. Nosaltres som els camps i no tenim destí, ni parada ni fonda. 

Nota: la foto pertany al "Diari de la pell".

Comentaris

Pere Sans ha dit…
Bona aportació cultural la cançó. És de Moustaki veritat?
Marta Guivernau ha dit…
I anirem al jardí de l'Orient amb la teva poesia. Sense ella no.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS