SANT FÈLIX - DIARI DE VILAFRANCA (2)

Dos quarts de vuit del mati. Plaça de l'Ajuntament. Vilafranca del Penedès. Festa Major de Sant Fèlix. 300 persones s'han plantat a aquest indret i, entre elles, un servidor, el tarragoní d'adopció que viu la festa de primera mà. Comencen a arribar els grups de grallers que de bon matí han sortit en direcció a tots els barris de Vilafranca i que ara tornen, com el flautista, amb més gent hipnotitzada pel seu so. Quan tots els grups de grallers han arribat a plaça, els pels de punta i la carn de gallina. Les matines (foto feta aquest mati) arriben al seu moment més àlgid amb tots ells tocant al mateix temps els mateixos sons, la mateixa melodia. Al voltant seu, tots els hipnotitzats en ple èxtasi, amb els ulls plorosos de la emoció de tocar el cel amb un toc de gralla. Així es viuen les matines des de sempre que jo recordi, diuen tots, i es viuran per sempre. Després passeig obligat per esmorzar. La meva dona i jo triem com cada any La Palma, un indret que combina el passat, en forma de tradició a l'esmorzar, i el més actual, les cares de la gent que s'incorpora a les matines per primer cop. Una cervesa, mig plat de popets, entrepà de pernil tallat a mà i un cafetó. Tot això a dos quarts de nou del mati, l'hora dels matiners de les matines de Vilafranca. Fet l'esmorzar toca beure's a glops l'altra àpat de la jornada, un menú de sons i colors que ens posen davant el ulls, al nas i a la punta dels llavis tots els elements del seguici, els balls, els castellers...Son dos quarts d'onze del mati, el dia acaba de començar i ja estem plens d'emocions. Que gran és Festa Major de Sant Fèlix!

Comentaris

Anònim ha dit…
Un dels records més vius d’aquella infantesa són les matines. Les matines havien perdut força i una colla de Vilafranquins, el Sol el Sr Recasens i algú altre és van posar a treballar fins aconseguir que a hores d’ara sigui un acte important. Les coses han anat canviant, al principi els esmorzars els preparaven els particulars, pa amb tomàquet, botifarres, coca i el que mai i podia faltar els porrons carregats de cava. Ara són les associacions veïnals qui organitza l’esmorzar.
Preparar les matines era tot un ritual, l’avi a l’ajuntament amb els grallers, i la resta de la família ajudada per algun veí corrents a preparar les taules etc etc...
Per viure les matines anem un moment a ara fa 35 anys...
6.30 del matí, Sant Fèlix, desperta Vilafranca amb el silenci que ha deixat la festa, uns van els altres venen, una colla de famílies comencen a corre per tenir-ho tot llest a l’hora, els nervis començaven a sortir quan de lluny i amb un fil de veu es començaven a sentir les gralles amb el toc de matines... aquell petit so cada vegada s’escolta més, ja girant el carrer, ja arriben.... ara només ens toca donar esmorzar i esmorzar, ens ho hem guanyat, els gralles agraïts per la rebuda ens toquen una d’aquelles melodies tan conegudes per la festa... tres passos endarrera, tres passos endavant... la cara dels matiners ha canviat ara sembles més alegres ( fruit dels porrons?), tornem al toc de matines, jo petita però espavilada marxava corrents de la ma de l’avi, junts i amb les gralles darrera fèiem el camí cap a l’Ajuntament, era llavors quan començàvem escoltar les altres colles i gairebé juntes entràvem a la plaça. És en aquest moment quan tot a l’hora es disposen a tocar el toc de castells...............
Han passat 35anys i moltes coses han canviat, d’altres són iguals. Escoltar les campanes de fons i 30 gralles aixecant un castell gairebé virtual et fa posar la pell de gallina, els ulls plens de llàgrimes i el cor a 200 per hora.
Els anys continuaran passant i el dia 30 “Diada de Sant Fèlix” Vilafranca es continuarà despertant amb el toc de matines.
Mar Roca
- neta del Sol-
Oscar Ramírez ha dit…
Moltes gràcies per aquesta postal tan tendre que ens has fet d'una festa major de Vilafranca que avança gràcies a aquells que la van impulsar i als qui l'heu seguida, i seguiu, portant al cor. No em feu masses posts com aquests perque ja vaig avisar que
, amb el pas dels anys, m'he tornat un sentimental i a la mínima se'm posen els ulls plorosos. Perquè deu ser que, quan et fas gran, les festes et fan plorar i ets dur davant les tristeses? Que rar em sento!
Gracies Mar!
Anònim ha dit…
quine sort de viure i compartir unes festes de debo m'agradaria molt.continua, escriu... es un plaer llegir-te.
Oscar Ramírez ha dit…
És un plaer llegir els vostres comentaris. Qui s'hi vulgui sumar que ho digui que el proper any muntem un autobus i hi anem tots junts. Avui al post de la festa parlaré de coses més banals però, per a mi, força importants.
JG ha dit…
Quan jo era petit i s'acabava la verema sempre anàvem amb mon avi, un gran pagès de vinya, a menjar uns popets a la Palma. M'has fet recordar amb aquest escrit aquells moments tant macos. Certament un lloc molt acollidor i on es respira un aire molt local.
Oscar Ramírez ha dit…
Els pops de La Palma de bon matí i acompanyats d'una cerveseta i pa per sucar, no tenen preu. És cert, és un local molt tranquil i on el bon ambient omple el recinte.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS