No es pot negar que a la xarxa hi ha blogs amb una gran repercussió social i mediàtica, espais que desperten l'interés de centenars de persones i que tenen la virtut d'interactuar i fer participar als seus lectors. El blog Tens un racó dalt del món és un dels casos que comento, un fenomen de la catosfera que va néixer i camina amb força de la mà de l'escriptor Jesús M. Tibau . Una de les virtuts del Jesús és la seva constància en mantenir vius tot un reguitzell d'espais setmanals o amb altres periodicitats com les seves desdefinicions, les degustacions d'altres blogs, les cares del món, les cròniques i critiques de llibres i el seu joc literari que avui ocupa aquest post. Aquest dimecres dia 18 el Jesús M. Tibau penjarà al seu blog el joc literari número 100. Això vol dir moltes coses però la primera, seguint amb allò de la constància que deia al principi, que ha estat dos anys, setmana rere setmana, mantenint un espai que arriba a una xifra màgica i que, com marca ...
Enhorabona a les persones que li van clavar l'arpó, als qui li van llençar l'ham, als qui la van treure de l'aigua sense escrúpols ni preparació prèvia, als banyistes que s'hi van aseure a sobre per jugar-hi tot posant-la més nerviosa. Enhorabona a tots els que, d'una o altra manera, han demostrat que son més dignes de viure a les cavernes que a la nostra actual societat. Al final, gràcies a ells i, ara diran els experts que hi han intervingut altres factors pitjors, el tauró femella de Tarragona s'ha mort. Ha dit adéu, gràcies a tots els que he citat, patint una hemorràgia interna i un estres insuportable. Ara ens diuen que si l'haguessin portat mar endins també hagués mort. I es clar, amb ferides d'arpó i un ham clavat a l'esòfag. I un cop més han primat els interessos econòmics per sobre els altres. No s'ha entès que aquest tauró era al seu habitat natural o, més ben dit, no s'ha volgut entendre perquè s'ha entès que amb un tauró a la platja hi ha menys banyistes i, amb menys banyistes, entren menys diners a les caixes dels hotels i restaurants. És el peix que es mossega la cua i mai millor dit. Podem suportar que els banyistes omplin la platja i el mar de merda però no es comprensible que un peix com el tauró visqui al seu espai. Hem de salvar als banyistes inconscients que no fan cas dels colors de les banderes però no podem retornar amb cura un dels habitants del mar. No és demagògia, és realitat traduïda en impotència. No és un discurs fals, és una bronca monumental per tots aquells que han permès que aquest tauró femella, batejada com a Magineta, hagi deixat de respirar. Enhorabona ineptes!
Comentaris
El pitjor enèmic dels animals i els afecta moltíssim és l'estres...o potser hauria de dir els humans?
Tot plegat ha estat un salvatjada que es podria haver evitat.
Òscar, et poso un link al meu bloc, m'agrada le tue taranna i et seguiré llegint habitalment.
Salutacions!
G!: És un sentiment dividit. L'estres li han provocat els humans però només els humans, amb bones intencions i preparats, el podien salvar.
Capità: Ara entraré al teu blog per llegir-te. Tens raó, tot plegat ha estat una salvatjada però: no passa res, és només un tauró (pensament de la majoria). gràcies per posar-me al teu blog. Ens llegim. Ànims !