NO MOSSEGUIS MAI LA MÀ QUE ET DÓNA DE MENJAR

Hi ha certs personatges que podien haver passat a la història de la seva ciutat amb honors i ho acaben fent sense pena ni gloria i sent recordats com a elements trepes o frikis. 

Són, per exemple, els regidors que durant anys han obeït al seu cap de llista i al seu partit però que al final de la seva carrera, quan se’ls ha dit que el seu cicle polític havia arribat al final i no es comptava amb ells, han marxat fent soroll, de males maneres i sovint passant-se al primer partit que els ha acollit. 

Hi ha també tots aquells que han fet vida social formant part de totes les activitats que es fan a la ciutat i apareixen sempre a la foto perquè tenen com a primer objectiu aparentar i com a repte, encara més trist, alimentar el seu ego. Els veus a les processons de Setmana Santa, a les comparses de Carnaval, a les carrosses de la Cavalcada de Reis, als balls del Seguici de les festes majors, a les juntes de les principals associacions i entitats o en aquells saraus on hi hagi la possibilitat de “xupar càmera”. 

I arriba un moment en el qual passen del primer pla al segon, abandonen el rol  de ciutadans importants i se’ls considera de segona fila perquè, de tant sortir, cansen i avorreixen al personal. I en aquest just instant i moment s’inicia el seu declivi que els porta a ser, i permeteu-me que sigui dur, patètics i ridículs. 

La cobertura que els han donat durant anys els mitjans, i els polítics de torn que creuen que portaran vots al seu partit a les properes eleccions i els alimenten amb càrrecs, els fa pujar l’ego fins arribar a un punt en què creuen que són Déus. 

I ja sabem que Déu és qui viu a l’àtic del cel i que com més puges, més forta és l’hòstia quan caus. Quedi clar que aquesta última frase és del tot metafòrica (ni crec en Déu ni m’agraden les hòsties) però serveix per il·lustrar certes situacions que envolten a aquests personatges. Alguns d’ells, ben pocs, arriben a límits insospitats. 

Agosarats i inconscients d’allò que pensa la gent d’ells quan ells es creuen que cauen bé i tenen pes social, van encara més lluny. Després d’anys d’estar a tot arreu per aparentar i sortir a totes les fotos, reclamen un lloc a les llistes d’un partit a canvi de portar vots. Però arribada la campanya no ocupen cap lloc i se’ls promet a canvi un favor, un càrrec a alguna oficina que es crearà a mida per a ells, o la direcció d’algun estament o organisme que no té cap funció però si que disposa de partida pressupostària per tornar els favors deguts. 

Ocupen la cadira i la tenen sempre ben calenteta i a prop perquè no els hi robin. Fins que un dia, per motius diversos o no haver estat transparents, se’ls acaba el “chollo” i han de plegar veles i tornar cap a casa. Però abans munten el ciri corresponent criticant la decisió dels qui els han fet plegar, que són els mateixos que els van col·locar pels favors pendents, i se’ls gira el cervell. I lluny de estar-se quiets i callats decideixen mossegar la mà de qui els donava de menjar anunciant que muntaran un partit polític, un nou projecte que competirà amb els qui el van alimentar i ara sembla no conèixer. 

Ja es sap que l’ego no coneix amics ni recorda favors. S’alimenta de la pròpia persona, la controla i devora interiorment. L’ego els cega i els fa sentir importants. Van pel carrer pensant-se que tothom se’ls mira i el coneixen, s’aturen a parlar amb persones que creuen tenir al seu favor i no saben que tenen una pèssima opinió d’ells. I quan arriben les eleccions es quan els cau la bena dels ulls i veuen que els envoltava un circ on ells tenien un rol ben clar: el de pallasso d’una funció que mai va començar perquè no feien gràcia ni riure i el públic no pagava l’entrada. 

Per a ells, un consell. Ara que encara hi ha temps i la caiguda és menys alta, aneu mirant la realitat que us envolta i poseu el final a aquesta disbauxa que us envolta. Ja no us queda espai a la mamella per xuclar. El vostre show ha acabat i la mamella, que mai mor i sempre alimenta, és per altres.