ADÉU AL SILENCI, HOLA ALS SONS

Sóc ja de tornada al món menys plausible i més tangible que tinc a l’abast cada dia. Després de l’aturada de silenci, reflexió i molta escriptura dels darrers dos dies, reiniciar el camí habitual es fa difícil. 

Aquí a casa no hi ha hort per gaudir de la terra ni la calma interior entre els murs de pedra i la companyia de la comunitat que tot ho comparteix sense demanar res a canvi.

Sempre ens quedarà Paris, com resa la frase, si sabem com i quan anar a trobar-la. En aquest cas, fent un símil musical, sempre en quedarà la Franca Masu. La Perla de l’Alguer actua aquesta nit a Cambrils per a presentar el seu últim disc i les cançons de sempre. Serà un plaer saludar-la de nou, fer-li un bes ben fort i gaudir de la seva veu penetrant i la seva màgica música que et transporta per tot el mediterrani colpejant suaument, com les onades, cada costat del teu esperit.

Tot això si l’infecció d’oïda que arrossego fa tres dies (maleïdes piscines) em dóna treva al dolor que no passa ni amb antibiòtics en dosi de cavall. Sort que el mal és en dies de festa (joioses vacances) i hi ha més temps per al repòs. Però passi el que passi, em regalaré sencer a allò que ens ofereixi aquesta nit la Franca i abans, al migdia, a un altre moment especial: una bona paella davant del mar amb amics que fa temps que no veig i que arriben de Barcelona i Madrid. 

I així tallarem el coll a la setmana festiva i encetarem el breu cap de setmana abans de tornar de nou a les rutines laborals. La setmana haurà tingut de tot. Ara mateix tinc una sensació estranya que se’m manté fa ben pocs dies, una absència no desitjada que espero sigui breu. I tinc també el convençiment que malgrat l’absència, segueixo sent-hi, aquí i ara. No he marxat a enlloc. Em mantinc, de moment, en tots els sentits.

Magna res est vocis et silentii tempora nosse (gran cosa és saber parlar i guardar silenci en el moment just).