IN CONCLAVE INTERIOR

El germà Rull desperta tothom per les matines de dos quarts de set del matí. La vida dels religiosos, i dels qui els acompanyen com a convidats d’excepció, es divideix en les estones de pregària, lectura, descans i treball físic. 

En les tres primeres tothom té les mateixes funcions i en l’última, la del treball, les tasques es reparteixen. I tot ple de calma i voluntat, de servei a la comunitat i la recompensa del convenciment de l’esforç realitzat. 

Parteixen de la base que la ociositat és enemiga de l’ànima i a partir d’aquí tots els integrants del grup dediquen el jorn a l’estudi i la feina. Uns renten la roba, altres cuinen, recullen plantes medicinals, informatitzen i digitalitzen la biblioteca, fan el manteniment del monestir, fan treballs artístics que vendran als visitants del diumenge, cuiden la terra...

El germà Saül, amb una edat ja avançada, és llicenciat en psiquiatria, antropologia i sociologia però fa de pagès cada dia. Veure la cura amb que tracta els productes que els regala la terra, acaronant cada enciam i cada tomàquet, les bledes o collint peres i llimones, reconforta l’ànima i permet pensar en la importància de moltes coses que menystenim regularment. Una cistella de vímec plena de verdures i hortalisses desfila sota les meves mans en direcció a la cuina. El germà Ramon, un dels més antics en aquesta comunitat, etziba cops de cullera a una olla de grans dimensions on s’hi courà el dinar per a tots. 

El campanar avisa del pas de les hores mentre tot funciona i ningú s’atura per a res. Un càntir ple d’aigua fresca remulla la gola dels qui passen pel claustre. A la mateixa hora, tots apareixen prop d’ell, del càntir, procedents de tots els racons impensables. I no estaven pas amagats. Treballaven en silenci i desapareguts del paisatge. 

Ora et labora. I així la jornada admet la vida que passa en harmonia entre la trentena de germans i els dos convidats d’excepció que en gaudim (a l'altre no el coneixia pas i és del nord). Ahir primer dia, avui ja el segon i el darrer. Hi ha molt temps per escriure i ben poc per gaudir de l’internet.

Sobre la foto que acompanya el post, dir-vos que sempre m’han encantat les gàrgoles. Passen desapercebudes si no tens el sa costum de mirar al cel. I hi són. Coronen les obres arquitectòniques clàssiques com les esglésies, catedrals o els monestirs.  Es converteixen en un element mitològic sense massa referències històriques. Aquesta és una imatge captada de la gàrgola del monestir. Té cara de por però no la representa pas. Si la mires una estona, esdevé fins i tot amable.