DEL POPI A SÁNCHEZ PIÑOL

Del sopar amb el Popi, pianista de Mercedes Sosa, en va sortir el compromís de veure’ns de nou. I la retrobada serà aquest dissabte al mati a Barcelona i amb un altre convidat d’excepció, i amic d’ell, l’escriptor Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Pandora al Congo, Victus...)

Del sopar amb el Popi ja en vaig parlar (llegiu aquí) i del dinar del dissabte ja us en parlaré. Escric aquest post perquè sempre he dit que a la vida s’han de fer xarxes, generar-les per anar coneixent gent que pot acabar sent important als teus dies. Perquè no pots anar sol per aquest trànsit entre el naixement i la mort, has de ser feliç sol i en companyia, has de perdre amics i sumar-ne de nous, aprendre a donar el millor de tu i ser generós amb qui et doni i tu rebis, estimar amb mesura però també amb passió... i respirar cada dia del món i plorar de felicitat per ser-hi de nou, per poder estar encara en aquesta lluita tan maca anomenada vida. 

Com de moltes altres persones, del Popi en vaig aprendre moltes coses l’altra dia. Quan em parlava del seu tracte i dia a dia amb la Mercedes Sosa durant els 24 anys que van estar junts, quan esmentava la relació que té amb altres músics, amb la seva família i amb la sensació permanent de no ser enlloc ni pertànyer a cap indret perquè sempre es viatja. 

Maletes, rostres i engrunes de les emocions que alimenten el cor. Aquesta és l’essència dels nostres dies.