AZIMUT

La paraula "pell" té alguna cosa de brúixola íntima, de línia invisible traçada entre el cor i l’horitzó. I potser per això em torna sempre quan camino pels carrers dels poblets francesos, quan els peus avancen lentament sobre la pedra vella i el món sembla haver après, en aquell racó menut, l’art de callar amb elegància.

Caminar-hi és entrar en una respiració diferent. No és només passar d’un carrer a un altre, d’una plaça a una altra, d’una façana a una finestra oberta. És deixar-se endur per una música sense so, per una cadència gairebé mineral, com si cada llamborda guardés la memòria de moltes soles, de moltes vides, de moltes tardes que ja no existeixen i que, tanmateix, continuen allà, suspeses en l’aire com una pols daurada. Els poblets francesos no s’ofereixen mai del tot. S’insinuen. T’acullen amb una discreció antiga, amb una bellesa que no vol ser admirada, sinó descoberta. I un, caminant-hi, sent que no mira tant un lloc com una manera de ser al món.

Hi ha persianes descolorides que semblen parpelles cansades de tant veure passar els anys. Hi ha testos amb flors una mica inclinades, com si també elles participessin d’aquesta vellesa dolça de les coses que no volen desaparèixer. Hi ha portes pesants, olor de forn, racons on la llum s’atura amb una tendresa que en altres llocs sembla impossible. I entre tot això, jo camino. Camino amb la sensació estranya que no vaig en direcció a cap banda concreta, però que, per primera vegada en molt de temps, no estic perdut. Com si el vertader azimut no fos el del mapa, sinó el de l’ànima quan deixa de resistir-se i accepta, humilment, ser conduïda per la bellesa.

Perquè aquests carrers tenen màgia, sí, però una màgia sense espectacularitat, sense artifici, sense l’excés dels llocs que volen impressionar-te. És una màgia petita, gairebé domèstica, feta de silencis, d’ombres fines, de campanes llunyanes, d’una bicicleta recolzada en un mur, d’una cortina que es mou darrere d’un vidre, d’una taula parada en un pati que no veuràs mai del tot. És la màgia del que no es mostra completament. La màgia del que et deixa a la vora, perquè siguis tu qui ompli amb el desig allò que falta. I potser és aquí on neix la nostàlgia: no en el record exacte del que has viscut, sinó en l’amor per tot allò que no acabaràs de posseir mai.

La meva nostàlgia, en aquests carrers, no és només del passat. És una nostàlgia més fonda, més indefinible, com la d’algú que enyora una casa que no sap si ha existit o només ha estat somiada. Camino i tinc la sensació de retrobar alguna cosa molt antiga dins meu, una mena de pau anterior a les paraules, anterior fins i tot a la memòria. Com si aquelles parets envellides, aquelles places petites, aquells geranis i aquells murs de pedra em parlessin en una llengua que no he après mai i que, no obstant això, entenc perfectament. La llengua de les coses que romanen. La llengua de la lentitud. La llengua d’allò que no vol triomfar, sinó simplement durar.

Azimut. El repeteixo per dins mentre camino. Com si aquesta paraula pogués subjectar la fuga de l’instant. Com si en ella hi hagués no només una direcció, sinó una manera de sostenir el temps. Perquè caminar pels poblets francesos és també veure com el temps es desfà d’una altra manera. No cau. No s’esfondra. S’assenta. Es diposita sobre les façanes, sobre els fanals, sobre les cantonades, sobre els noms dels carrers escrits amb una cal·ligrafia de ferro o de ceràmica. Tot sembla vell, però no pas mort. Tot sembla quiet, però no pas immòbil. Hi ha una vida que no corre, una vida que no crida, una vida que no necessita demostrar res. I això, en el fons, és el més commovedor: descobrir que encara existeixen llocs on la realitat no està trencada per la pressa.

Aleshores la nostàlgia es torna més punxant, més bella. Perquè no és només el desig de tornar-hi, sinó el dolor suau de saber que, fins i tot quan hi ets, ja n’estàs marxant una mica. Cada pas és una proximitat i una pèrdua. Cada cantonada descoberta és també una petita desaparició. I tanmateix, potser és justament aquí on rau la gràcia: en entendre que la bellesa no és allò que retenim, sinó allò que ens travessa. Que hi ha llocs que no ens pertanyen i, tot i així, ens habiten. Que hi ha carrers que no recordarem exactament i que, malgrat això, un dia tornaran dins nostre amb una precisió misteriosa: una olor, una llum de tarda, una ombra sobre un portal, el so remot d’uns plats darrere una finestra oberta.

Camino i sento que el món, de sobte, es torna més llegible. No perquè l’entengui millor, sinó perquè m’exigeix menys explicacions. Davant d’aquells murs antics, davant d’aquella simplicitat impecable, comprenc que hi ha una saviesa en les coses modestes. Que la plenitud no sempre arriba com una conquesta, sinó com una rendició. Com deixar-se portar per un carrer estret sense preguntar-se on mena. Com aturar-se davant d’una font petita només perquè l’aigua hi cau bé. Com mirar una finestra amb porticons blaus i sentir, absurdament, que allà dins hi ha alguna cosa teva que t’espera des de fa anys.

I potser sí: potser el meu azimut és aquest. No un nord fix, no una certesa, no una meta clara. Potser el meu azimut és aquesta recerca de llocs que encara saben guardar el misteri de la vida petita. Aquesta inclinació cap a allò que no vol enlluernar. Aquesta fidelitat secreta a la pedra, a la lentitud, a les tardes silencioses. Aquesta nostàlgia que no em trenca, sinó que m’ordena. Que no m’enfonsa, sinó que m’assenyala, amb una precisió tendra, el lloc exacte on encara sóc capaç d’emocionar-me.

Caminar pels carrers dels poblets francesos és això: seguir una línia invisible entre la pell i el record, entre la llum i la pèrdua, entre el que veig i el que enyoro. I en aquesta línia, en aquest angle secret entre el món i la meva ànima, hi ha una paraula que persisteix com una espurna quieta.

Azimut.