DES(OCUPAR)-SE

Ocupar-se dels assumptes dels altres és desocupar-te dels teus, sacrificar el temps que anava al teu favor per regalar-lo a una globalitat. No són bones èpoques per a regalar res a la societat. No ho acaba d’agrair i et desgastes massa. Perquè, sempre, hem de ser uns quants (els mateixos) els qui generem el divertimento a altres persones? Perquè hem d’aportar coneixement a unes persones que es mouen per impulsos i propostes però no n’aporten cap a canvi?

No penseu pas que és pessimisme. És un raonament fet des de la lògica personal, des de l’egoisme que hauria de tenir i no goso. Sóc un amant del dolce far niente i, a més, el sé exercir millor que ningú. No necessito complicar-me la vida. 

La conclusió que us comento, que també du amagada una dosi d’emprenyament, em neix després de veure, en un espai de casa, una pila amb una seixantena d’exemplars del meu últim llibre. Són allí perquè el tour de presentacions que havia de fer l’any passat, a una vintena de municipis, es va quedar curt i no va passar de la dotzena. Havia de viatjar a Mallorca, a Andorra, a Berlin i al Marroc. Ho tenia tot mig aparaulat. Però el temps, la manca de temps per dedicar-lo als altres, va arruïnar el projecte.

Un llibre, quan passa precissament un temps i no el mous ni el presentes, es mor. I el sufí de la portada del meu llibre, que és en procés de construcció o destrucció –sempre depèn de quin ull el miri- s’apaga inevitablement per tornar-se fosc com la resta de la portada. Em sap greu, molt. Aquell llibre que tot just té un any, aquella obra madura i serena, canvia d’espai i deixa el carrer per ocupar calaixos i reposar en caixes. 

Adéu trist atzar, adéu vertigen que ja no em devora.