22 de febrer 2018



Succeeix, en ocasions, que abandones la mirada en un punt de la cambra i, de sobte, topes amb una part del teu cos reflectida davant teu. Saps que allò que mires és teu, que va lligat al cap que ara pensa això. I en aquest punt, o distreus la ment amb altres cabòries o escrius allò que et dicta. Jo sempre opto per la segona:

--

Tornes cansat del viatge de deixar objectes molt a prop. Entre ells, l’objecte del desig i el del gest inusual i de sorpresa. Olores coses, sense remei ni l’esperança de trobar-los-hi olors concretes. 

I llavors, et passa pel cap que sempre queden buits oberts al pensament. Sí, buits plens de vida que et prolonguen l’estada o et devoren. Buits a les clivelles de les carícies i als llavis de les cançons. Buits a les presses i als retards, als dies pobres o a aquells que són tan rics... que la nit es recull i abdica.  

És cert, que tornes cansat del viatge i no saps quedar-te a enlloc. Amb gravidesa, omples un racó del primer espai que et rep. Cantusseges una tímida reflexió. I observes, amb creença i sigil, que cada cosa, cada objecte o cada buit, fan olor de nen que resol cada pas amb lleugeresa. 

Les quietuds de la pell només es perden si expliquem què ens passa i ens és senzill.  

--

La foto, d'aquest mateix vespre, és un fragment del meu cos reflectit davant meu.


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -