L’INCENDI DE LA BIBLIOTECA
Permeteu-me aquesta reflexió en veu alta.
Durant molts anys, vaig relacionar el pensaments i els
coneixements emmagatzemats al nostre cap amb una mena de biblioteca a l’estil
de la pel·lícula “El nom de la rosa”. Vaig generar una mena d’història mental
que es traduïa en que el nostre cap és un monestir i dins d’ells hi viu una
comunitat de monjos que són els responsables de col·locar els coneixements i la
informació dels llibres llegits a les prestatgeries mentals corresponents.
Això, que podria semblar un argument per una història de ciència
ficció, o per un conte per adolescents, era com us deia, la sensació que tenia
de la informació i l’aprenentatge recollit amb el pas dels anys. Venia tot
procedent dels estudis realitzats, dels llibres llegits, de la vida viscuda, de
les converses escoltades, de les reflexions fetes en veu alta, dels pensaments
en veu baixa... Tot ajudava, sumava i nodria. Tot feia agricultura mental
perquè, en aquesta mena de monestir interior del cap, hi havia també un hort generós
que sempre donava fruits.
Però fa tres anys i escaig, quan vaig patir l’infart, sembla
que la meva biblioteca es va incendiar, com la del nom de la rosa, deixant
incomunicades moltes de les galeries i passadissos, moltes de les sales plenes
de l’aprenentatge recollit durant quasi 43 anys de la meva existència. Els cardiòlegs
que em van operar per fer-me tirar endavant i evitar una tragèdia aquell dia
(era dissabte i la gent no s’ha de morir en cap de setmana) ja em van advertir
després, quan vaig notar els primers rastres de l’incendi, que hi ha certs
moments d’un infart greu en que el pacient perd la vida unes nano-mil·lèsimes
de segon perquè es produeix un curtcircuit. I en aquest just instant, les
flames incendien tot l’espai de manera breu però cruel.
Com a resultat del meu incendi mental, permeteu-me que
segueixi amb la metàfora per fer-ho tot més mengívol- he perdut tantíssima informació
del meu magatzem. Primer eren frases de llibres que havia llegit i no recordava,
però després van ser els llibres sencers. Primer eren paraules que no trobava
quan parlava idiomes estrangers, i després ha estat tot allò que sabia d’aquell
idioma. Entendre una cançó en anglès o francès sense problema però ser incapaç
de dir una frase sencera en aquests idiomes, seguir el fil d’una conversa on es
parla d’un fet històric que saps que coneixes i sentir-te incapaç d’intervenir
perquè tens la informació perduda o difosa. Aquests són altres dels molts símptomes
que comporta l’incendi de la biblioteca, com que et saludin i no sàpigues de
què coneixes a aquella persona, que busquis llibres que no recordes haver
regalat, o que et trobis records que havies guardat en alguna caixa de manera
especial i no en tinguis ni idea del perquè els vas considerar especials.
La impotència és màxima i com més hi penses, pitjor perquè t’emprenyes.
Plores, no ho entens, busques respostes i no treus res en clar. Per això només queda un sol camí, una sortida digna que és començar de zero i
tornar a construir una biblioteca interior, seguir acumulant aprenentatge i
pregar perquè no hi hagi cap més ensurt ni robatori d’aquells pensaments i
coneixements que eren part de la teva essència i ara són part d’un passat que
vols oblidar si és que el recordes.
Comentaris