LA MEVA AVIA LAURA

És el primer post que catalogo com a personal i la primera foto familiar que penjo. Em sento molt estrany i tinc la necessitat d'explicar-ho tot i que ja sé que parlaré d'un cas que suposo que molts ja haureu viscut. Aquest matí hem portat la meva avia a una residencia per la gent gran. No sabem quantes setmanes s'hi estarà perquè tot dependrà d'una operació quirúrgica molt delicada que li han de fer al meu germà. Fa més d'un any que ell, el meu germà, va patir un infart intestinal i ara viu sense intestins, amb alimentació parenteral. Miraculosament va salvar la vida quan tothom, a l'Hospital Sant Joan de Reus, no hi confiava gens ni mica. Ara li faran, quan hi hagi un donant, un trasplantament. El procés pot ser curt, ja és en llista d'espera i de moment és l'únic, o llarg depenent de la recuperació. Mentre duri tot aquest procés, els meus pares hauran de viatjar a Barcelona i queda clar que no es podran fer càrrec de la meva avia atès que no camina gens i va sempre en cadira de rodes. La meva avia Laura té el cap molt clar. Recorda perfectament la seva infància a Tivissa però no ens hi podria portar perquè no pot caminar ni pujar a un cotxe. Recorda totes les dates importants i especialment la de la mort del meu avi, ara fa deu anys d'Alzheimer. La seva vida diària es limita a veure la televisió des del sofà, el seu sofà, prendre's les mil pastilles que es pren i passar els dies. Portar-la a la residencia ha estat un trauma malgrat ella ho havia acceptat amb resignació. No em queixo de la residencia però si he de dir que la primera imatge m'ha impactat i a ella encara més. El saló de la televisió del centre era ple de persones que estan molt pitjor que ella. Era ple de persones grans en un estat hipnòtic, dormint o desperts però amb la vista perduda. Ja li he vist la cara i els ulls plorosos observant el panorama que haurà de viure fins que toqui. Té una companya d'habitació que, per sort, parla bastant i sembla tenir encara el cap ben moblat. El metge que l'atén és simpàtic i el personal sembla molt agradable però això a ella no li expliquis. La meva avia ja m'ha dit que, allò per ella, són com unes golfes, un racó final d'una vida llarga i viscuda intensament. Als seus 87 anys no s'esperava arribar a aquest punt i la resignació del primer moment per anar a la residencia s'ha convertit en una cara trista com mai havia vist. Se m'ha trencat l'ànima perquè sé que no li toca estar allí malgrat no hi hagi més remei. Ja sé que el que explico és una historia repetida cada dia a moltes famílies. Ho sé però no puc posar-me a la pells dels altres. També sé una cosa ben clara: aquesta etapa de la meva avia a la residencia li farà molt més mal que bé. Ja us en parlaré més endavant, amb el pas del temps. A cada instant que passa em pregunto que estarà fent ara la iaia. Suposo que ja passa, són els primers moments d'angoixa.

La foto ja té uns anys. Són el meu avi Lluís i la meva avia Laura.