AGRICULTURA MENTAL

És un treballador flexible. L’estiren de tot arreu retallant-li el sou i escurçant-li les vacances. I mai es trenca perquè la crisi endureix tot i a tothom. A tothom menys a qui ja té la cara dura d'origen.

Ara mateix Espanya i Catalunya són com els romans i el poble gal d’Astèrix i Obèlix, uns volen acabar de pintar el mapa d’un sol color i els altres es mostren irreductibles amb els desitjos del Cèsar. A les fronteres que separen Espanya i Catalunya hi ha personatges que criden amb ràbia i rancúnia. Uns volen proclamar la independència i altres espanyolitzar a tot allò que es mogui al seu voltant.  El referèndum de Mas i CiU, el rebuig del PP, el trist paper del PSC-PSOE en hores més que baixes i, sobretot, el debat incendiari i en molts casos manipulat dels mitjans de televisió al servei del poder, TV3 a Catalunya i TVE i algunes privades a Espanya, no ajuden a viure en pau ni a entendre els conceptes de respecte, tolerància i convivència.  A Madrid estan preocupats perquè ara no hi ha mundials ni eurocopa i el poble, quan no hi ha circ, pensa amb el cap enlloc de fer-ho, i pot semblar el mateix però no ho és, amb la pilota. A Catalunya, més pendent de la catalanitza...

Després de mesos de silenci opinant a través de columnes al meu blog o al Tot Tarragona, sempre per motius de feina, aquesta setmana reinicio la meva activitat com a “opinador”. Ho faig perquè en tinc ganes, perquè veig que cada cop que opino puja el preu del pa i perquè hi ha mitjans que m’insisteixen que hi col·labori i altres amics que em recorden que quan vulgui posen un espai del seu mitjà al meu abast.  Ja sabeu que escric cada dia i que quan toca opinar sóc sincer i contundent, sense amagar res ni buscar amiguismes per evitar quedar malament. A partir d’ara tornaré a iniciar la meva col·laboració al diari Tot Tarragona. Ho faré quinzenalment perquè sé que quan hi escric se’m segueix i perquè els amics Pitu i Maribel sempre em diuen que quan vulgui tinc les portes obertes del seu mitjà i jo confio plenament amb ells i el propi mitjà. I la novetat és el diari Notícies TGN. Fa setmanes que els seus responsables em comenten que seria bo que aportés les meves idees i ...

Acabada una sessió de moldejat de figures amb un balanç trist i pobre, confirmo allò que sempre he dit i que ara defenso al cent per cent. Cadascú en aquesta vida té la seva funció. Hi ha qui té la virtut d'escriure, esculpir, pintar, dibuixar, tocar instruments musicals... El meu cas és de les lletres. Escriure no em comporta cap problema però utilitzar les mans per altres processos creatius acaba sent una pèrdua de temps i, a estones, una estona de nervis. Tinc sort d'estar acompanyat d'una artista de cap a peus que si sap que és crear i fer-ho de primera. Seguiré exercint d'escriptor. No tinc cap problema ni en fer-ho ni en saber que per altres coses sóc un negat. Hi ha mans per a tot.

Repassa els papers i veu que n'hi falten. N'ha perdut uns quants però segueix sent el de sempre. Perquè el que importa no són els papers que es perden, sino els que queden per seguir-ne escrivint.

És la portada del meu proper llibre. Sortirà sota el segell de "La Banya Edicions" i escrit en català. Com els anteriors, serà un recull de pensaments breus però també hi haurà reflexions més amplies. Textos divertits, vitalistes, reals i plens de vivències. Calculo que estarà el mercat, a la venda a un preu molt econòmic, a finals d'aquest any o principis del 2013. En seguiré parlant. Podeu ampliar la imatge de la portada del llibre fent CLIC sobre ella. 

Relleu generacional. Pare i fill entren junts a la botiga. Un compra una alfombreta pel ratolí. L’altre, un llitet pel gat.

Perdó per la duresa d'aquest post tot i que l'encapça-li una paraula que tots tenim al cap. A tots els qui es creuen valents acabant amb la vida d'una persona innocent, matant als seus fills, als seus companys sentimentals, amics o familiars. Als qui violen a les seves víctimes. Als qui sotmeten a les seves parelles a maltractaments físics i, encara pitjor, psicològics. Als qui destrossen vides alienes i enterren en vida als qui estimen a aquestes persones amb vides alienes. Als qui llencen bombes sobre la població civil i als qui ordenen llençar-les. Als qui extorqueixen i segresten, provoquen morts conduint beguts, atropellen a algú i se'n van sense ajudar-lo, anul·len a la persona que tenen al costat i la fan patir, moren en nom d'Alà o d'altres Déus i profetes inexistents... A tots ells... sou uns malparits. Si tant valents us creieu, acabeu amb la vostra vida abans d'esquarterar la dels altres.

Imatges del bombardeig sobre la ciutat de Tarragona Us recomano un article publicat aquest dilluns al Diari de Tarragona que explica els estralls que va causar la Guerra Civil a la ciutat de Tarragona on, entre el 1938 i 1939, hi van caure 3.800 bombes en 144 atacs aeris. La ciutat no va ser, ni de bon tros, el municipi més afectat pels bombardejos d’aquells anys. Reus, per exemple, i molts municipis de l’interior de la Terra Alta, Priorat, Ribera d’Ebre o Baix Ebre, van patir fortament la crueltat dels impactes de les bombes. Del reportatge del Diari en destaco la història d’un senyor que es diu Manuel i que quan la Guerra Civil tenia 11 anys. En vull parlar perquè la seva és una vivència espectacular. Aquest jove, ara d’edat molt avançada, va tenir l’atreviment, aquell que només tenen els nens per la seva innocència i inconsciència, de no amagar-se a cap refugi cada cop que queia una bomba a la ciutat de Tarragona.  Lluny de tancar-se per protegir-se, el Manuel...

Comptable d’ofici, recompta amb cura els anys i danys i li falten dies. No sap quadrar aquest exercici. Ara vol canviar d’ofici. Es farà home del temps, del temps que es perd però no es té en compte i del que no té preu per passar per la vida.