AGRICULTURA MENTAL

L’essència de la decisió del tancament del blog ha estat, com deia l’altra dia al que creia que seria l’últim post, el fet que el nom que li vaig posar al seu moment, tot és possible, ja no té raó de ser. Només jo sabré el perquè vaig decidir iniciar aquesta aventura i només jo sé, realment, el perquè la finalitzo.  Els darrers dies he penjat una trentena dels vostres comentaris i n’han quedat pendents de publicar una setantena. Tots ells han estat mostres de suport i agraïment a la tasca realitzada. Parlo de la labor, sempre agradable però feixuga, de posar cada dia un text per compartir. No és senzill, us ho garanteixo.  Quan els vents et són favorables és un plaer escriure però quan travesses èpoques convulses suposa un esforç que, ara mateix, no puc realitzar. Sé que a molts de vosaltres us entristeix que aquest espai tanqui portes i desaparegui, ho farà oficialment aquest dissabte dia 31 a les dotze de la matinada. També sé que altres persones podran respira...

Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest   blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs.  La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada.  Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...

I al final, set dies després que agreugés el seu estat, aquesta matinada, a dos quarts de sis, ens ha deixat la iaia Laura.  Ara ja descansa en pau amb els altres éssers estimats que van marxar abans com l’avi Lluís o el meu germà Carles.  El cel guanya bones persones mentre a la terra se’ls troba molt a faltar.  Gràcies per tot iaia. 

Poder compartir amb un bon amic és un dels regals de la vida que sempre gaudeixo. Amb l’Alejandro sempre és un plaer estar-hi, mantenir una conversa intel·ligent, parlar de temes interessants, escoltar-lo i veure que m’escolta... És d’aquelles persones que es fan estimar i que quan toca, sense que ho demanis però just en el moment en què ho necessites, diu la seva en el punt concret on anaves a preguntar-li el seu parer sobre algun tema.  Fa pocs dies varem compartir un bon tiberi a Cambrils. Aquest diumenge, una orxata i un granissat de llimona a la Plaça del Mercadal de Reus. Molt aviat, un viatge. Les meves tardes amb l’Alejandro, i amb tants altres amics que m’acompanyen en aquesta etapa de la meva vida, fan que allò que sembla greu es transformi en fets lleugers i suportables.  Com em deia avui ell, cal viure a la vida tots els moments que un vol amb seguretat perquè els anys passen molt ràpid i quan te’n adones de certes coses ja és massa tard. Viure i d...

Acabo de parlar amb un amic músic que, si no té res d'especial a nivell d'actuacions, podrà venir a actuar a la presentació d'Aforo Completo a les illes i ciutats on el presentaré d'aquí a ben poc. Per això escric això, que ell coneix prou bé, que ens uneix des de fa uns quants anys . Coses entre amics llunyans que no sap ningú.  En un barrio de casas muy viejas, la plaza y la iglesia… se ha perdido un hombre. Más pronto renacerá. Y mi alma va como las hojas de un viejo diario, que un viento loco sacude una noche, no sé donde van… el deseo de amar a la vida me salvará.  Y mi alma desnuda, pronto renacerá en esta nueva noche dormida, pronto renacerá. Más que dices, que comes, que miras, que haces, que ríes entre los restos más bellos, y antiguos de nuestra ciudad. La tarea de andar por la vida me salvará.  Grazie Michele

Els Menehune són unes criatures que viuen amagades als boscos frondosos i a les valls interiors de l'illa de Hawaii. Es diu que van ser els primers pobladors d'aquest indret i que són uns éssers de poca estatura, entre un pam i seixanta centímetres, que treballen de nit i saben fer de tot. Gaudeixen cantant, ballant o nedant i el seu menjar preferit són les bananes i el peix. Fins abans d'ahir no coneixia l'existència dels Menehune . Els vaig descobrir després de veure una obra d'art d'una artista que comença a divulgar les seves creacions a través de Facebook. Utilitza el nom artístic de Kauhane i es nodreix de la mitologia hawaiana tot i que beu de moltes altres fonts i especialment dels seus aprenentatges més espirituals i personals.  Rere la Kauhane com artista hi ha la persona, la Estefania MacGregor, que ha decidit mostrar-nos el seu art i aquest gest s'ha d'agrair sempre. Perquè el seu estil és del tot diferent als altres. Hi ma...

Per més que intentis passar desapercebut el dia del teu aniversari, les xarxes socials, que tenen moltes utilitats al món actual i són obligades si no ens volem quedar enrere en molts sentits, t’obliguen a respondre a totes aquelles persones que se’n assabenten del “teu dia”.  Aquest divendres, 16 d’agost, més de 150 persones de les que tinc afegides com a “amistats” al Facebook m’han volgut felicitar. I molts altres ho han fet per telèfon. Amb la gran majoria dels qui ho han fet per Internet hi tinc una relació més que bona o del tot bona. Als qui han optat per la telefonia mòbil hi tinc un tracte molt més quotidià i directe.  No deixa de sorprendre la capacitat que tenen espais com Face i Twitter. Si no els tens, sembla que no existeixis. Una altra de les utilitats que tenen és la capacitat de difusió d’un esdeveniment. Fa pocs dies apuntava que apareixia el meu últim llibre “Cafè N” i que es pot adquirir fent comandes a través d’un correu i a hores d’ara ja t...

La historia del vídeo que comparteixo avui és d’aquelles que toca la fibra a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat. Es va produir fa uns mesos a la ciutat de Wuppertal, a Alemanya, durant l’actuació d’un cor infantil.  Els seus components van començar a cantar el tema “Mad world” del Tears for Fears. I de sobte un dels nens va marxar de l’escenari. Al cap d’un moment va abandonar el cor un segon nen. I un tercer, el quart... El públic assistent no entenia res i lentament, el cor anava perdent-se, desapareixent. Fins que va quedar un sol nen cantant. Enllestida la cançó, el nen que era al davant de la gent, atònita i estorada, va llençar un missatge que va impactar i desvetllar el perquè de la desaparició del cor de nens.  Mireu-vos el vídeo i ho sabreu tot.

Fràgil com una Tanagra, amb cos de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre.  Elegant en la mirada sempre regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté.  I si ens regala encara més moments? On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps.  Τανάγρα

Celebro la publicació de l’escrit número 1.500 que penjo en aquest blog compartint amb tots vosaltres un petit fragment de “Cafè Fishawi ”, un dels capítols del nou llibre “Cafè N ”: ...Som al mes de novembre de 2009. Em trobo assegut en una petita placeta amb porxos, plena de columnes asimètriques i amb les parets escrostonades que dibuixen cares de dolor a l'estranger que les envaeix amb la seva mirada.  A meitat de la glorieta trenca la paret una porta rebel freqüentment colpejada i esgarrapada per mil i un objectes. I en aquest espai fosc i lúgubre s'amaga un petit negoci de venda de tes i aigua sense envasar que només consumeixen els nadius de la zona, amb l'estómac acostumat a la insalubritat de l'insultant líquid ple de bacteris, i els pocs turistes que encara desconeixen els efectes diarreics que patiran. Amb l'aigua bullida, el te que em serveixen en una safata, engalanada amb una tetera depriment i gots espellofats, reconforta. Davant de mi...

Ara SI. Ja hi ha llibre. Aquest mati ha arribat el carregament de caixes plenes del meu últim llibre “Cafè N” . Us garanteixo que us sorprendrà gratament als qui decidiu llegir-lo.  Hi ha més informació AQUÍ. Podeu fer les comandes al correu info@comunicacionavanti.com  Per altra part, ja tinc confirmades les dates de presentació d'Aforo Completo a Itàlia. Serà en dues tandes. Una primera d'una setmana al setembre, a tres llocs diferents. I una segona, de tres dies a l'octubre, a Roma.   

Llegida bona part de la seva obra i la de molts altres companys d'ofici seu, puc opinar que Jean Paul Sartre era un filòsof barat, aburgesat i de moda, que va tenir la possibilitat de tenir fama en la seva època. I la fama no sempre va lligada a la qualitat personal o professional del qui la gaudeix. Però malgrat tot, Sartre va deixar grans frases com la que obre aquest post d'avui i dóna pas al meu text posterior: La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats. -- La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats. Hi recorrem sovint. Altres cops la tenim massa en compte. Les emocions, les pors, els fantasmes del passat, els dubtes de futur... tots ells s'hi instal·len o viuen de la memòria.  I ens traeix. Ho fa constantment per posar-nos en evidència, per fer-nos trontollar quan toca prendre decisions, davant la senzillesa i en la complexitat, fins que la mort ens en separa i ella, la memòria, ens abandona. Hi ha ...