EL PARADÍS DE LA MEMÒRIA

Llegida bona part de la seva obra i la de molts altres companys d'ofici seu, puc opinar que Jean Paul Sartre era un filòsof barat, aburgesat i de moda, que va tenir la possibilitat de tenir fama en la seva època. I la fama no sempre va lligada a la qualitat personal o professional del qui la gaudeix.

Però malgrat tot, Sartre va deixar grans frases com la que obre aquest post d'avui i dóna pas al meu text posterior: La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.

--

La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats. Hi recorrem sovint. Altres cops la tenim massa en compte. Les emocions, les pors, els fantasmes del passat, els dubtes de futur... tots ells s'hi instal·len o viuen de la memòria. 

I ens traeix. Ho fa constantment per posar-nos en evidència, per fer-nos trontollar quan toca prendre decisions, davant la senzillesa i en la complexitat, fins que la mort ens en separa i ella, la memòria, ens abandona.

Hi ha també altres paradisos: del lleure momentani, del benestar compassat, de la ceguesa transitòria, de la soledat temporal... paradisos que dominem i que gaudim sempre amb el permís de la memòria.