Header Ads

LES SESSIONS


Hem anat fent sessions. Arribo a casa d’ell. Em preparà un cafè. Poso en marxa la gravadora i m’explica com es van conèixer, com es va enamorar, els viatges que van fer plegats, el dia que es va declarar, quan i com es van casar, les dificultats de l’embaràs...

I ara, que les sessions comencen a complicar-se perquè tocarà parlar de la malaltia d’ella, se’m fa tot gola amunt. Ell segueix assentat al sofà, amb l’ànima a terra i els ulls plorosos mirant al passat que encara li és present, fa un esforç únic per recordar-la a ella i treu esma d’un racó del seu cap. 

Quan acabi aquest esforç esgotador de parlar, tocarà escollir fotos, retalls i engrunes amb la persona que ja no hi és. Les sessions seguiran. Seran més dures. El repte era, i és encara ara, aquest. I ho aconseguirem plegats.

Hi haurà però un avantatge. Haurem perdut els dos a dues persones importants que ens hauran unit per fer un llibre. I el propi llibre haurà ajuntat a dues persones que no es coneixien i tenen quelcom en comú: LA VIDA EFÍMERA. I també la importància de gaudir el moment quan les coses van a favor i les fem nostres. Perquè... quan van malament ja les acceptem sense preguntar i de forma absurda. 

5 comentaris

Pere Sans ha dit...

Estic plenament convençut que en sortirà un llibre de primera Òscar. Fas un molt bon gest ajudant a aquesta persona.

Anònim ha dit...

Diu molt de tu la història que expliques.

Montse

Oscar Ramírez ha dit...

Pere, el gest és mutu.

Montse, moltes gràcies!

Olga Guix ha dit...

La possibilitat d'aprendre l'un de l'altre en aquest cas que expliques ja val la pena i per això cal que tiris endavant el projecte. Pel dolor que tu encara tens i pel que pateix aquesta persona de ben segur. Però tingues en compte i aquí parlo per experiència, que acabareu els dos molt esgotats mentalment. Moltissim atès que us buidareu completament i això passa factura quan s'acaba la feina que no deixa de ser agradable com a projecte. No sé pas com pots compatibilitzar tantes coses al mateix temps però et ben asseguro que ets digne de lloança. Una forta abraçada.

Oscar Ramírez ha dit...

Olga agraeixo molt les teves paraules. Sóc concient dels perills del repte que he assumit i que tu comentes. Sé que pot causar estralls l'exercici de buidat que haurem de fer els dos però també penso que és necessari.

Sobre compatibilitzar tantes coses només puc dir-te que es fa molt complicat. Que darrerament m'he plantejat seriosament tancar aquest blog perquè, com sabeu els qui el llegiu, té cada dia lletres noves per a vosaltres i això costa i molt de tirar endavant. I és l'únic espai d'esbarjo que tinc en el meu moment, cada cop més curt, de gaudi personal del dia. Sort que quan sigui gran vull ser jubilat i tindré temps per descansar. Una forta abraçada també per a tu. Gràcies per les teves paraules.

Amb la tecnologia de Blogger.