VISIÓ DEL PASSAT I CLAU DE FUTUR

Ho he llegit i m'ha motivat. La Elisabeth G. Iborra, una jove periodista que està enllestint un reportatge per al Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens pregunta als qui exercim aquesta professió, com la veiem. Ho pregunta al Saló dels Penjats. Vol que en fem una diagnosi i per això he decidit matar dos pardals d'un tret: satisfer la seva demanda i de pas fer una mica de memòria dels meus darrers 20 anys a diferents mitjans de comunicació. Aviso que m'ha quedat una mica llarg i que ho acompanyo amb tres fotos meves de joventut. La primera reflexió és ben senzilla. La premsa està molt mal pagada i per arribar a final de mes, mentre no ets cap de cap departament, has de fer meravelles. Per tenir un sou digne has de fer les teves hores de contracte a la empresa, les que fas extres i que no et paguen i, com a complement, col·laborar en un altre mitjà cobrant en negre o amb un contracte de col·laboració que et comporta que hagis de fer la declaració de la renda perquè tens dues entrades de diners i, com a conseqüència i per ser ciutadà pobre, Hisenda et clava. Una altra alternativa és la de fer bolos, presentacions d'actes públics que es paguen tard i malament. Si demanes un preu te'n paguen una quarta part i cobres als 90 dies.
La segona reflexió fa referència al teu àmbit de treball, sotmès quasi be sempre a pressions polítiques que arriben als despatxos dels directius i directors i que acaben petant a la redacció que, finalment, ha d'informar parcialment d'allò que se li diu o, en moltes ocasions, no informar d'un tema que al redactor li sembla important.
Passo a explicar alguns dels casos que m'han succeït a mi personalment. Prego que en feu una lectura humorística per evitar drames que d'aquests ja en tenim prou amb els companys del grup 100x100, Diari de Tarragona o altres mitjans molt mal gestionats.
El meu primer contracte a la ràdio no me'l van fer ells a mi. El vaig signar jo amb un client perquè el compromís de la empresa era que jo podia treballar sempre que fos com autònom i pagant-me les 20.000 pessetes que llavors valia l'assegurança tot fent de comercial fora de les hores de feina. Tot el que passes de les 20.000 era net per mi i llavors les falques de ràdio valien 200 pessetes. Imagineu i feu números. Malgrat tot, un mes vaig facturar 35.000 pessetes. Això era l'any 1986 i la empresa es deia Ràdio 13 Cadena Nova.
A la Cope, anys 92-95, vaig arribar a fer, cobrant un sol sou, un programa de barris, la producció del magazín del migdia que més tard vaig presentar, un programa de serveis socials amb tertúlia inclosa els dissabtes al mati i un programa de pobles on cada diumenge calia agafar la unitat mòbil i viatjar per la província. Acabada la etapa amb els capellans, em fitxa Onda Rambla per cobrir, tot solet, les eleccions municipals del 95. Un sol redactor per assistir a totes les rodes de premsa dels cinc partits que es presentaven, una sola persona per donar cobertura a la enganxada de cartells...
Per arribar a final de mes i com a complement de la ràdio, encara als anys 95-97, redactava totes les noticies que es publicaven setmanalment a Clàxon i Espais 7 per un preu mòdic, 186 euros mensuals per 180 informacions. Un dia em van fer fora, els vaig portar a judici i vaig guanyar. Segueixo: va acabar la meva primera etapa a Onda Rambla i vaig anar a Onda Cero Reus on, durant dos anys (97-99) vaig fer diàriament 14 hores tot cobrant-ne 8. Cada mati a les sis presentava l'informatiu en directe. Més tard feia el de les 7.50 i a les 8.00 del mati feia un programa amb el Jordi LP. A les 9 i fins la una, el magazín també en directe i a les tardes-vespres-nits, producció del magazín, assistència a rodes de premsa i redacció de les noticies locals i, si es donava el cas, les que comprava sense pagar-les, Barcelona o Madrid.
Faig una aturada en aquest camí de penitencies i us dic que, anys més tard (1999-2003) quan va ser director d'Onda Rambla el Pitu Tarrasa, vaig viure la millor etapa laboral amb un bon sou i sense pressions. Però al final, per pressions polítiques al no aconseguir callar una ràdio imparcial i feta per als ciutadans, va iniciar-se la caça de bruixes que va començar amb l'acomiadament del Pitu i la seva dona Maribel i amb la meva dimissió mesos després.
La meva etapa a la televisió de Tarragona va ser bonica al principi i trista al final. Les meves col·laboracions al Més Tarragona, llavors encara setmanari, sempre rebien critiques de l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona perquè, de nou, parlava amb claredat dels problemes dels ciutadans. Més tard i també al Més Tarragona, reconvertit en un diari gratuït, les meves columnes d'opinió van començar a retallar-se i al final se'm va prohibir que les fes perquè o feia critica dels qui governaven a Tarragona (CIU) o dels qui manaven a Catalunya (PSC). En una empresa que sempre s'ha venut per quatre duros, calia estar bé amb tothom i per tan al nostre entorn no hi havia problemes ni es criticava ningú. I, tot treballant a la televisió de Tarragona com a cap de programes, feia de corresponsal del diari El Mundo. Ho feia fins que ho vaig haver de deixar perquè va arribar el cas de Terres Cavades i el diari volia una informació que jo no podia firmar amb nom i cognoms perquè la tele tenia interessos en que el tema acabes tapat. Durant tots aquests anys, quan em dedicava al periodisme d'investigació (95-99) he rebut amenaces de mort anònimes per tractar temes que tenien relació amb empresaris i m'han tallat les ales en moltes ocasions per ser, senzillament, un periodista que vol tractar la informació de manera real i imparcialment, dient les veritats que als mitjans no es poden dir.
Resumint, actualment crec que aquest és un ofici molt complicat per als qui l'exerceixen, ple de pressions dels empresaris preocupats nomes pels diners, manipulat pels partits polítics i amb una imatge cada cop més deteriorada.

Comentaris

Herois ha dit…
L'olla bull en el món periodístic...

He obert blog:

http://gransherois.blogspot.com/

Llegiu herois! Sigueu herois!
Anònim ha dit…
Caram! quina vida laboral més moguda has tingut. Moguda pero pel que expliques plena d'emocions. Enhorabona per aquesta noti que no es fa llarga perque està ben explicada.
Oscar Ramírez ha dit…
Ok, eduard, ara hi faré una volta.
Vicenç: Tantes emocions com disgustos no hi són però poc li falta. En tot cas, quan fas balanç, et quedes amb els bons moments però sense oblidar els dolents.
Anònim ha dit…
noi després de llegir tot això, només puc pensar que ets un bon exemple de cristià, és a dir et donen bofetades i poses l'altre galta. Per què feies 14 hores, per què treballaves hores sense cobrar un duro, per què no et plantaves, veig que voluntariament només has plegat d'un lloc. Continuo pensant que anant de víctimes-heroïs no s'arregla res.
salut
deu n'hi do, Oscar
Mon ha dit…
Oscar, tu si que estimes el teu treball, el teu ofici
Oscar Ramírez ha dit…
Anònim: Quan jo vaig començar no era igual que ara quan es comença. Avui en dia les coses són molt diferents començant pel so i veus que tu escoltes per la ràdio que és el món periodístic que conès més. No es tracta de criticar allò que s'ha fet (en aquest cas jo). Es tracta de fer una radiografia del sector del periodisme local i per tant cal analitzar, com a suport i no com a base, algunes èpoques destacades de la comunicació. Anys enrere la COPE que ara tothom odia gràcies a Losantos, era la casa de les estrelles i el Luis del Olmo, que sempre ha estat una gran veu i res més, era un "personajillo" més de la comunicació. Fa deu, dotze anys, el negoci de la comunicació va deixar de ser-ho per passar a ser el que és ara, un burdell on qui paga mana i qui no obeeix se'n va a una altra casa a fer feines i no pas la seva feina. Jo no soc cap exemple de res. Soc una persona que ara treballa lliurement i que podria fer un gran llibre parlant de tot allò que m'ha tocat conèixer, tots aquells amb qui he hagut de compartir i no pas per plaer ni per diners. Tot ho he fet pel moment que em tocava viure però mai m'he malvenut. I per acabar, et donaré tres referencies per saber si em fan fora o plego.
- Em fan fora de la COPE i em venen a buscar d'Onda Rambla
- Em fan fora d'Onda Rambla (pel desfalc fet pel llavors director A.S que comporta reduir plantilla) i em fitxa Onda Cero.
- Treballant a Onda Cero em venen a buscar de nou d'Onda Rambla (amb nou director, el millor que ha tingut mai aquella casa).
- Més tard plego voluntariament d'Onda Rambla (era un divendres) i començo la meva etapa a la televisió de Tarragona (era el dilluns seguent).
- per acabar: plego voluntariament de la televisió per a dedicar-me a altres coses, sempre derivades del món de la comunicació, que em van molt bé.
I davant dels dubtes pots demanar la meva vida laboral on veuràs que, els darrers 20 anys, he estat a l'atur tres dies. Va ser el temos que van tardar a donar-me de baixa a la COPE i d'alta a ONDA RAMBLA.
Per cert: fa un parell de dies em vaig trobar a l'impresentable que em va acomiadar de La COPE i encara volia tenir raó. Personatge trist i a les seves acaballes.
Oscar Ramírez ha dit…
Josep Maria i Món. gràcies pels vostres comentaris, breus però entenedors. No he estat la Mare Teresa de Calcuta perquè els camins que has de llaurar en el món de la comuniació són sempre complicats. Jo convido a altres persones a que facin pública la seva situació, experiències, anècdotes. El que no suporto són certs comentaris que, per educació, mantinc i no tallo d'arrel. O creieu que no sé qui ha fet aquest comentari que he replicat abans? Una abraçada als dos i, sobretot, paciencia però sense que ningú passi per sobre ningú.
Oscar. De debò la primera entrevista que vas fer quan vas arribar a Tarragona va ésser a mi?. No m’ho devies dir aleshores, perquè no ho recordo, i va ser a peu de carrer?. Coi deu de fer molt de temps d’això, i que vaig dir-te?.
Vinga endavant, i es normal que rebis critiques, si les critiques son de les dues bandes, vol dir que ets neutral, i intentes fer les coses de manera equànime i justa
Si només rebessis critiques d’una banda, vol dir que estàs compromès amb l’altra i llavors perdries qualsevol tipus d’equanimitat i llavors ja no seies just.
PD m’he premés la llibertat de linkar-te al meu bloc. T’aniré seguint.
Oscar Ramírez ha dit…
Recordo que va ser per parlar de Santa Tecla o de Sant Magí però no em facis que vas contestar-me. El que dubto és la zona perquè ho he pensat millor i sé que em vas atendre molt a prop de la botiga de mobles del Pere Gibert, a la Rambla Vella. Pel que fa a l'any, va ser el 1991.
Gràcies per linkar-me Quim.
Unknown ha dit…
Bàsicament t'he conegut amb el bloc, però està molt bé poder conèixer aquesta faceta teva que endevino més que com a feina com a passió.

Sort!
Oscar Ramírez ha dit…
De fet la feina de periodista no las fas sino estimes la professió. Encara que això sigui un clàssic, en el periodisme és més cert que mai. Acaba sent, com comentes, una passió per la feina.
Anònim ha dit…
el pitjor de tot és que el teu cas no ha estat una excepció...a tarragona fer de periodista sempre ha volgut dir portar una vida "justeta i apretada"...autònoms amb sous baixos, contractes de becaris per redactors qeu omplen planes i planes, .... i així sempre..misèria.
el que m'ha agradat és que has tocat els "bolets" a tothom, i això et dóna una certa integritat, llastima que en aquest món això tingui una valoració molt tarragonina, o sigui "justeta i apretada"...
ànims i endavant.
Ricardo Santiago
Oscar Ramírez ha dit…
Moltes gràcies Ricardo. Per sort, ara ho explico en clau de passat tot i que em sap greu que en aquests moments, al present, encara passin coses com aquestes i em preocupa perquè sé que el futur no pinta millor. Gràcies de nou.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS