PILA DE PAPERS
Mireu la imatge. No són només papers. Hi ha, dibuixats en
ells, una col·lecció de moments de llibertat mental, emocional, sentimental.
Les paraules dites i mai mostrades. Són tots aquells textos, llibres, mai
publicats i que guardo eternament sense saber el perquè.
Potser perquè crec que les paraules no han de caure en un
buit ni ser rebutjades. Potser pel fet de ser conscient que, un dia qualsevol,
les miraré de nou, em decidiré a compartir-les.
Perquè... on van les paraules que mai arriben més enllà
del teu entorn, que no tenen finalment els ulls del seu destinatari que les
gaudeix? I aquelles paraules que regales i perden valor amb el temps? Els mots
esbiaixats pel camí o malbaratats en la seva arribada. Els que no s’han acollit
com tocava o aquells que han estat rebutjats salvatgement.
La pila de papers és ara una torre de la memòria que
acull vocals de forma coral, síl·labes musicades sense ordre ni concert,
orquestrades amb cap harmonia prèvia ni dret al ball del present. Papers que no
es perden, de moment.
Comentaris
Intento posar l'ànima en tot allò que faig, en cada acció o gest. La pifio? Si! Però ho sé entendre i intento que mai es repeteixi. I sí, segueixen sent pindoles compartides però sense cap recepta mèdica. Es tracta Rogbar, de ser com un és i llepar el foli des d'on surten paraules del cor, del cor a les mans, de les mans al teclat, del teclat al vostre cor, a la vostra ànima.
I sí, algú ho havia de dir i has estat tu que, no és per res, ets més que adequat per dir-ho. Una abraçada fortissima!