A10
Aquest post és el darrer escrit
que dóna vida a aquest blog. El “Tot és
possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el
nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors
incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la
caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple
d’entrebancs.
La motxilla pesa massa en alguns
sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual
que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada.
Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participació, més o menys activa, però constant.
Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participació, més o menys activa, però constant.
Toca fer una ciavoga a la vida
personal i el primer pas serà aquesta absència, desdibuix tal vegada, convertit
en un silenci que tindrà altres camps a envair. Sis anys de presència i més de
1.500 escrits publicats, amb totes les vivències que els han nodrit, són
suficients per dir prou i fer-ho ara. Allò que algú va definir com a un “transatlàntic
de la informació” s’ha escorat i fa aigües per tot arreu. I jo, el capità, em salvo a temps del naufragi avisant abans a la tripulació, tots vosaltres.
Aquest blog estarà al vostre
abast, per si voleu consultar-ne els continguts o recordar els seus textos,
fins el proper 31 d’agost. Aquell dia desapareixerà de la xarxa. On mor qualsevulla
cosa o element, n’hi neix un altre al mateix moment. Només queda dir-vos
GRÀCIES i A10 (Adéu).
Tancaré l'escrit amb dos vídeos, un de caire sentimental (el segon) i l'altre amb l'esperit dels bons propòsits futurs (que m'autoregalo). Els qui ja em coneixeu, sabeu que havia de ser així. Us demano, únicament i per últim cop, que visioneu els dos vídeos i els escolteu sencers.
Comentaris
Anton
M.H
P.Y.M
Entenc però que ho facis si el blog ja no t'aporta el que t'aportava. Que et vagi molt bé, aquest canvi de rumb i tot el que emprenguis a partir d'ara. Sort!
Anton
Como persona, ser humano, poco más se puede dar ante la vida cuando se ha visto lo que has vivido tú dejando aparte lo que has regalado como persona, esencia, ser. Tu dolor es demasiado grande ante lo perdido que jamás podrás recuperar en este mundo y aquello que se te ha negado, siempre bajo mi parecer imprudentemente, mortalmente en estos últimos años y tiempos.
No dejes de existir y escribir. Hasta a nosotros nos conviene tener puntos de referencia y el tuyo es un caso de puntal y aguante ante todo. Un abrazo desde el yankihome (como se llama aquí) y hasta dentro de quince días.
Antonio (USA - MADRID)
He muerto y he resucitado.
Con mis cenizas un árbol he plantado,
su fruto ha dado y desde hoy algo ha empezado.
He roto todos mis poemas,
los de tristezas y de penas,
lo he pensado y hoy sin dudar vuelvo a tu lado.
Ayúdame y te habré ayudado,
que hoy he soñado en otra vida,
en otro mundo, pero a tu lado.
Ya no persigo sueños rotos,
los he cosido con el hilo de tus ojos,
y te he cantado al son de acordes aún no inventados.
Ayúdame y te habré ayudado,
que hoy he soñado en otra vida,
en otro mundo, pero a tu lado.
Ayúdame y te habré ayudado,
que hoy he soñado en otra vida,
en otro mundo, pero a tu lado
Ara ja no pujaré més opinions però les que arribin les respondré personalment però sense publicar-ho.
Les preguntes internes, per correu, que formuleu, intentant saber perquè tanco el blog, tenen la següent resposta. I consti que la dono per la confiança que vosaltres heu dipositat en aquest espai durant aquests sis anys, confiança que és mútua.
El “Tot és possible” plega veles perquè sempre, fins ara, tot allò que havia pretès havia estat, amb més o menys dificultats, possible. I ara, per diversos motius, ja no és tot possible. Tanco el blog per acumulació de feina, esgotament personal i excés de càrrega de la motxilla on ara mateix pesen més els grisos que els colors.
Els anys passen i les pèrdues personals, en una forma o en una altra, s’acumulen. Per això he pres aquesta decisió i algunes altres que entendreu que no comuniqui. Són totes decisions dures però calia prendre-les. Toca desaparèixer, silenciar-se, i cal fer-ho bé. I per fer el ruc i deixar obert i abandonat el blog, el tanco i el trec de la xarxa.
Gràcies de nou a tots i totes.