AVUI QUE HA VINGUT LA CANTIRETA
Sovint una flor
fa estiu i una engruna al plat omple el desig de devorar, l’ànsia de saber. Del
dia, una estona n’és prou per alimentar-nos. Aquest dijous ens hem nodrit,
farcit amb mirades, amb la Montserrat. Tarragona ens ha acollit i nosaltres ens
hem deixat aixoplugar pel seu llegat que decorava una de les parets agosaradament.
O era a l’inrevés?
La Montse, la
Cantireta més ben dit, regala mots dolços, posa a l’abast mirades tendres,
escolta amb l’ànima i fa salpar paraules amb el degoteig precís que permet allò
d’emfatitzar quan hom s’ho pensa i desitja.
La conversa ha
estat de nou aprenentatge. Poemes, sensualitat, gestualitat, silencis
aprofitats i temps ben guanyat. Així costa poc viure bé malgrat sigui, tornem a
començar, una petita estona del dia, la flor que em faltava al meu estiu i les
ganes que mai acabo d’alimentar quan penso en persones com ella, la Cantireta.
Dit això, Montse
publica el teu llibre quan abans i no tinguis pressa en viure més ràpid. Ho fas
a mida.
Comentaris