EN EL NO RES, DEL NO RES, TOT TÉ UN FINAL
Tot pensant-me, al llit i mig adormit, he vist que tinc esquelet d’hivern i esquinçalls d’altres èpoques. A la pell, la calor m’hi madura amb passió i no responc a altres plaers que els de llegir i escoltar. Sense sons sans ni mots muts els dies són pàl·lids.
Al llit, ja despert desdibuixant-me, he cregut que això era
el fi i he menjat mil fulles mortes. Ara, dempeus, l’espai del meu cap és ple
arbres. La veu segueix, l’home mor, l’ànima es corromp. Sóc, de nou, substància
efímera.
Comentaris