LA DIMENSIÓ DE LES PORS
La observo, amb un quietud sepulcral, sense presses. Lentament,
se’m desdibuixa i el temps no té importància ni una mesura acceptable. El seu
comiat serà semblant a tots els altres, deixarà petjada i cicatriu, mai quedarà
lluny en la memòria.
La miro i, sorprès, reconec que el seu rostre abandona el
cantó del llit i el racó de la cambra habitada abans d’aquest adéu que, ara,
només jo conec. Per trobar-nos hem de desaparèixer primer, saber que la terra
gira si no hi som, que el sol neix i creix també aquell dia en que la vida se’ns
nega a venir.
La veig, molt al fons en l’horitzó que dibuixa ombres. En l’esforç
de ser-hi, creuo un pont invisible que crema allò que deixo enrere. També els
altres “jo” que em passen pel costat i busquen les flames. Sense aquest pont,
no es pot bastir un altre pont.
Comentaris