TEMPUS VIVENDI
Una rafega de vent desfà la nit i buida les places del
centre i les ribes del voltant del poble. On vas, d’on vens? Què demanes a Déu
quan els anys s’aturen de cop? Qui habita ara el teu horitzó?
Sols, sota la catarsi que ens embolcalla per prendre’ns, naixem
per por i morim de felicitat. El vent no té ànima ni escrúpols amb nosaltres.
Tot ens deixa d’estimar i som la caixa negra d’una història que l’aigua engolirà
i el cel cobrirà per sempre.
Que bé s’està a les fosques.
Comentaris