EN LA TORNADA, DOLÇA IGNORÀNCIA
Em vaig posar a mirar un cafè que encara no existia, que
guarnia una taula buida d’una plaça, en una ciutat qualsevol però que era nova
als meus ulls. Al fons, difuminats, desenes de cossos habitaven altres espais i
feien vida. A la porta del cafè, rere meu, dues noies s’escorcollaven els
llavis delicada i deliciosament.
Ara, sobre la taula, el cafè fumejava i ja tenia cos. L’escenari
era fràgil, com una cançó de la Mina, i jo, l’únic supervivent d’aquell migdia
que no havia perdut la veu. Dues hores més tard, la plaça era un trencaclosques
i el meu ésser no hi quadrava per cap cantó. L’emoció de la fugida lenta i una dolça
ignorància van fer de comiat precís.
Que bell habitar llambordes quan viuen als teus peus. Que
amables les taules que tenen cafès que no et beus.
Nota: Ben cert, com diu la frase de l'aparador d'aquesta cafeteria al sud de França, que "el cafè està fet per passejar"...
Comentaris