10 de gener 2013





Tot remirant aquesta foto (la podeu ampliar clicant sobre ella) feta a Portugal i que vaig titular “Dues mirades: elles es miren els peus i jo me les miro a elles”, escric:

Els ha passat el dia ple de cels que els han canviat les cares. Blau de bon matí, groguenc a mitja tarda i la fosca serenor quan el dia va marxant donant pas als estels de matinada. Ell se la mira enamorat. Ella juga amb les mirades. 

I el poc espai que els separa és ara tot un viatge inacabat, una col·lecció de distàncies no desitjades, un àlbum de fotos de l’oblit on sobren cares, gestos, carrers i els colors de les mirades. 

I si el temps els apropa un cop més? I si creuen les mirades? Tot depèn d’un moviment, tot d’un gest, tot... si un dels dos alça la cara.  

2 Responses so far.

  1. Anònim says:

    No canviis Oscar, has de mantenir aquesta poesia a les teves mans, continuar regalant aquesta dolçor en les paraules. Ets únic.

    S.O

  2. Moltes gràcies S.O, intentaré seguir així. Un petó.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -