Header Ads

JUGUESCA DE MUSES



Tenia pendent aquest post i avui li toca el seu moment. La Cantireta, amiga i blocaire, em feia, fa ben poc, una pregunta que m'han formulat tantes altres vegades: si les dues muses que em mouen a escriure certs textos, existeixen o són inventades. La meva resposta va ser ràpida i sincera: una existeix realment i l’altra és inventada.

En aquest punt em vaig comprometre a compartir-ho com faig ara i a posar ordre a tot plegat. La noia de la foto és l’Eliška, la musa que em va acompanyar a Escòcia. Bé, de fet la noia en qüestió es diu Lea i és l'actual parella del Philippe, un amic meu de fa molts anys que es dedica a la fotografia de models i que, coses de l’ofici, va trobar l’amor mirant a través de l’objectiu de la seva càmera. Ell li va demanar un somriure i ella li va entregar el cor.

Amb el Philippe i la Lea vam fer aquest interessant intercanvi. Quan jo obris capítol de viatges, ells dos em cedien imatges d'ella i jo els hi posava el text corresponent. Així, entre els tres podríem fer un llibre de caire sensual i eròtic que ens portés a viatjar per altres indrets del món cada cop que jo fes una sortida. Imatges a canvi de paraules, un intercanvi perfecte que s'ha iniciat a Escòcia i que tindrà més narracions i més parades.

Ull! L’Eliška que cito al primer capítol del Diari de la Pell, només amb paraules i no en imatges, si va existir però no sé ni on para des d’aquell dia. Davant el dubte de quin nom fictici posar-li a la Lea, perpetuar-ne un de ja existent i real era una opció més que viable. Passaria a dir-se Eliška. La resta, parlo de la part més erotica dels textos escrits a Escòcia, ha estat gràcies a la bellesa i la sensualitat que té la Lea quan mira a la càmera sempre i quan darrera d’ella hi hagi el seu estimat Philippe. 

El final de trajecte no existeix mai per al qui crea muses. Com tot, també elles són efímeres i temporals en la memòria. Ara tocarà crear-ne de noves, generar nous recorreguts vitals que aportin en positiu a la vida amb maduresa, lògica i tremp. 

Els indis sioux tenen una dita: Abans de jutjar a una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins.  Els massais en tenen una altra: Es pot amagar el foc però, què en fem del fum? 

Bon cap de setmana i bona vida. 

7 comentaris

cantireta ha dit...

Eliska té màgia. Potser per això havia de ser més real... o jo he vist massa Harry Potters ;-)

(la cita fa reverències...i descobreix que s'ha de cordar les sabates si no vol entrepussar)

Pere Sans ha dit...

Doncs has amagat bé les pistes per permetre diferenciar la veritat de la ficció. De totes maneres no sé si ho puc dir però "jo ja ho sabia" he he he.

Ramon ha dit...

Booo aquesta mena de canvi que has fet.

Jaume ha dit...

caram amb la Lea i quina sort que teniu tu i el seu novi per tenir-la a prop.

Olga Guix ha dit...

Gràcies per la sinceritat en explicar-ho Òscar. Jo no he tingut cap sospita en cap moment però és lògic si només les seves fotos eren les del canvi. L'interessant de les teves narracions són els elements que permeten saber com són les ciutat que visites. Jo em quedo amb això i de passada també amb les històries d'amor i passió que tant bé escrius. Bon cap de setmana.

Sara ha dit...

I l'altra musa també desapareix ara? Parles de buscar-ne de noves i aquesta part em perd. Les dues muses se'n van fora?

Roger S ha dit...

Jo t'he seguit pel pur viatge escocès però mirar-la a ella també era un plaer. Gràcies per la postal des de Edinbourgh. La col·lecció és cada cop més gran i em falten menys ciutats.

Amb la tecnologia de Blogger.