21 de gener 2015



Ja fa dies que no visc de fantasmes del passat ni de miratges sense futur. Qui vulgui perdre el seu temps, endavant. Però sobretot, i això és molt important, que ningú pensi o malpensi de mi. Passo de misèries dels altres perquè evito les meves pobreses.

Al meu paisatge ja li sobren mars i núvols i no respondré a cap dels dos fenòmens adversos. Han tingut temps d’arribar i no han arribat, o han arribat tard i malament, o han estat enfosquint i restant, venint i marxant sense més. 

Equivocar-se és humà, admetre l'errada és intel·ligent, silenciar l’error o rebel·lar-se per negar-lo és una estupidesa que no perdono. En ocasions cal matar a algú per ressuscitar-lo però potser ni faria falta si hem d'acabar repetint l’absurd cicle. Tampoc toca deixar-nos ferir si tenim amor propi i sabent que qui ens fereix no sap ni què és el propi "amor propi".

Com canta Marina Rossell: trátame bien, te trataré bien, quizás nos salvará la delicadeza.
 
I en aquest cas, ni això. Poc tacte, poc futur (gens). 

La foto que acompanya el post és d’una casa abandonada que hi ha anant cap a Reus, davant de l’actual Fira. La vaig titular, ja fa molts mesos, “La casa que mai habitàrem”.

3 Responses so far.

  1. Magnolia. says:


    Saps , aquesta casa sempre que bai per Bellisens , la miro , hi sempre he pensat que si alguna vegada tingues diners m´agradaria comprarla , pero per ara es una quimera sense futur , com diuen sommiar no costa diners .

  2. Roger S says:

    Un escrit valent.

  3. Pere Sans says:

    Què vols que et digui Òscar? que em sembla bé que t'estimis i no et deixis prendre el pèl. Ja fa temps que havies d'haver-ho fet.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -