12 de gener 2015



Em proposava que equilibréssim les formes per obrir el nostre rerefons, reduir allò designat a buidar-nos i combinar el meu saber per aconseguir que les pròpies formes, amb la seva voluntat i la nostra, assolissin les perfeccions del moment imperfecte. No era pas tant complicat ni hagués estat ella la primera en rebre les propostes. 

En va existir una que a casa, la seva terra estrangera, es va penjar amb les seves mans a les bigues del menjador. Una altra va despertar al matí, sobre una roca de la terrassa, abandonada. I moltes altres que venien de les illes i van acabar a terra ferma, turmentades. I una que va patir dia i nit, que mai més va tocar de peus a terra i va convertir-se en una cosa. 

Jo, creador, home i desocupat pels passadissos, veig les escapades mentre em proposo l’art de proposar.

2 Responses so far.

  1. cantireta says:

    Pro-posar: deixem que la paraula caigui per ella mateixa, o la sostenim mentre somriem?

    Proposar que el dia ens faci el vestit a mida.

    (aquí una versificadora perduda entre passadissos...)



  2. Pere Sans says:

    avui l'escrit està liat ha ha ha. Ja ens l'explicaràs perquè de ben segur que amaga alguna cosa.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -