Header Ads

MITES I CAVERNES



Caigut el somni de Paris i amb el mite d’Itàlia a l’horitzó, volo lliure i sense llasts que em maldin o provoquin la caiguda. Sento la terra als meus peus però res mi arrela ni m’hi lliga. El cel torna a ser net com les muntanyes. 

Assegut aquí, a casa, tot es veu molt clar. Els camps de conreu que tinc davant són per la meva agricultura. Els seus camins m’hi criden, els ocells m’hi porten si els segueixo amb la mirada. Ha marxat la tempesta i s’ha endut tots els núvols i la pluja. La calma té el meu nom. 

És ben cert, sí. Hi penso. Però mentre hi penso, sé que a qui penso ja és passat, incomprensió, un gest (més) maldestre i sense mesura ni disculpes, un moment de pèrdua de molts valors i de mites que ara semblen viure a les cavernes intel·lectuals quan jo els somiava als palaus de la intel·ligència. Costa molt construir a mida al meu costat i ben poc fer-ho caure tot a terra.   

Paris encara em queda. Ara em falta el rostre. El temps m’ajudarà.  

PD: Aquest és l'escrit número 1900 que publico aquí al blog

Amb la tecnologia de Blogger.