09 de gener 2015



Els japonesos no cultiven flors per no veure-les morir. Aquí, a Occident, ens perdem als deserts de ciment i els miratges tenen forma de ciutats que no sabem viure. Els ulls d’Europa sagnen, són escenes de combat, veus que tremolen i ferides que no es tanquen. Els fills són ombres borroses d’uns pares difuminats en una terra que cau, sense remei, a la llera del riu sec de la tristesa. 

Els ramats es nodreixen de quimeres i els prats són plens de flors orfes de pastures. Les vaques primes són ben lluny, al tercer món, i aquí ens hem menjat les grasses. Orient balla als nostres preus, trontolla i s’agermana. I el cos d’un nen, mort davant nostre, ens ho recorda tot. Som mortals per necessitat, efímers trapezistes creuant la corda que separa dues guerres, tres mons i milers de déus. 

Sapere aude, Dies Irae.


3 Responses so far.

  1. cantireta says:

    Dies Irae. En alguns moments d'aquesta peça sembla que sigui la mateixa mà de Déu que ens regiri com un mitjó per a fer-nos més humans.

    Te poso un enllaç que deixa els pèls eriçats:
    https://www.youtube.com/watch?v=GC_m_5Ow7ec

    Un petó.

  2. Sara says:

    Una reflexió excel·lent sobre el nostre primer món i els altres que conviuen.

  3. Anònim says:

    pau al món ara i per sempre.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -