EN LA TORNADA, DOLÇA IGNORÀNCIA




Em vaig posar a mirar un cafè que encara no existia, que guarnia una taula buida d’una plaça, en una ciutat qualsevol però que era nova als meus ulls. Al fons, difuminats, desenes de cossos habitaven altres espais i feien vida. A la porta del cafè, rere meu, dues noies s’escorcollaven els llavis delicada i deliciosament. 

Ara, sobre la taula, el cafè fumejava i ja tenia cos. L’escenari era fràgil, com una cançó de la Mina, i jo, l’únic supervivent d’aquell migdia que no havia perdut la veu. Dues hores més tard, la plaça era un trencaclosques i el meu ésser no hi quadrava per cap cantó. L’emoció de la fugida lenta i una dolça ignorància van fer de comiat precís. 

Que bell habitar llambordes quan viuen als teus peus. Que amables les taules que tenen cafès que no et beus. 

Nota: Ben cert, com diu la frase de l'aparador d'aquesta cafeteria al sud de França, que "el cafè està fet per passejar"...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS