05 de maig 2016




La observo, amb un quietud sepulcral, sense presses. Lentament, se’m desdibuixa i el temps no té importància ni una mesura acceptable. El seu comiat serà semblant a tots els altres, deixarà petjada i cicatriu, mai quedarà lluny en la memòria. 

La miro i, sorprès, reconec que el seu rostre abandona el cantó del llit i el racó de la cambra habitada abans d’aquest adéu que, ara, només jo conec. Per trobar-nos hem de desaparèixer primer, saber que la terra gira si no hi som, que el sol neix i creix també aquell dia en que la vida se’ns nega a venir. 

La veig, molt al fons en l’horitzó que dibuixa ombres. En l’esforç de ser-hi, creuo un pont invisible que crema allò que deixo enrere. També els altres “jo” que em passen pel costat i busquen les flames. Sense aquest pont, no es pot bastir un altre pont.  


Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -