TEMPUS VIVENDI




Una rafega de vent desfà la nit i buida les places del centre i les ribes del voltant del poble. On vas, d’on vens? Què demanes a Déu quan els anys s’aturen de cop? Qui habita ara el teu horitzó?

Sols, sota la catarsi que ens embolcalla per prendre’ns, naixem per por i morim de felicitat. El vent no té ànima ni escrúpols amb nosaltres. Tot ens deixa d’estimar i som la caixa negra d’una història que l’aigua engolirà i el cel cobrirà per sempre. 

Que bé s’està a les fosques. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS