La poesia i la música, arts que conviuen i s'alimenten, seran protagonistes a la primera jornada del festival Al3Mura des del primer dia. El Joan López Carrillo i el Gerard Marsal, mà a mà, ens oferiran un moment espectacular ple de sons i mots a Cal Massó de Reus. El Juan és un d’aquells poetes de pes, un home arrelat als seus hàbits i que destil·la humor i realisme, amor i sarcasme. El Gerard, amb el seu saxo o la flauta travessera, és capaç d’envoltar a l’espectador en una mena de bosc musical on quedes atrapat i vols seguir bategant. L'entrada del concert del Gerard Marsal i la lectura de poesies del Juan López Carrillo és gratuïta, anoteu-vos la data a l'agenda i deixeu-vos endur per la creativitat dels dos genis. Dia 14 de juliol a Cal Massó de Reus, a les 20.30 hores. No hi falteu, després farem soparet de germanor allí mateix, a un preu molt assequible.
Coses de la vida. Ahir quan escrivia el post sobre la mort del director suec Ingmar Bergman vaig fer un llistat dels directors que més m'agraden i entre ells vaig citar l'italià Michelangelo Antonioni. Quan vaig pensar en ell, em va venir una pregunta al cap: Encara es viu Antonioni? Vaig visitar una web i tot comprovant que tenia 94 anys vaig pensar: Un dia d'aquests es morirà. Coses de la vida. Mentre escrivia el post moria Antonioni. A ell el recordaré per moltes de les seves pel·lícules però especialment per dues. Fa uns 10 anys vaig veure Las amigas, una obra d'art sota el meu parer. També fa deu anys vaig gaudir de la que per a mi és la millor pel·lícula que he vist mai, Más allá de las nubes, codirigida pel director alemany Wim Wenders. Son quatre histories d'amor curtes que interpreten John Malkovich, Inés Sastre, Irene Jacob, Fanny Ardant, Jean Reno, Jeanne Moreau, Marcello Mastroianni i Sophie Marceau entre altres. Els silencis, el paisatge, el guió, la complicitat dels personatges van ser elements que em van captivar. Gràcies a la meva dona vaig aconseguir, sis o set anys després, una còpia d'aquesta pel·lícula perquè mai la feien per la televisió i no la tenien en cap videoclub de la província. Ella la va localitzar a un videoclub de Barcelona on la va llogar. La cinta va arribar a Cambrils i, feta la còpia, es va tornar de nou al seu lloc. Más allá de las nubes és, senzillament, una joia. Sento molt la pèrdua de Michelangelo Antonioni. Com en el cas de Bergman, sempre ens quedarà el seu cinema.
Comentaris
Sempre que vaig a Itàlia aprofito per anar al cinema, ni que sigui per veure films no italians...