CADERNERES I FALCIOTS

Ara fa cinc anys vaig tenir la gran oportunitat d'entrevistar al periodista i escriptor Ferran Monegal. L'actual presentador del "Tele Monegal" havia publicat el llibre "Telefauna Ibérica" on feia la radiografia de tots els principals personatges televisius i de les revistes del cor. En Monegal va tenir la virtut de catalogar aquests personatges com si es tractes d'ocells. Al final de la entrevista em va dir que nosaltres, els periodistes de mitjans locals, som "caderneres que acompanyem els falciots". Aquests últims, els falciots (en castellà, vencejos), son els polítics.
Fent la lectura de la frase sense l'argot ornitològic, alguns periodistes poden arribar a ser la prolongació de les extremitats dels polítics. Obligats a avançar-se a les seves accions per evitar que s'estavellin (anant dues passes per endavant) i disposats a rebre en nom d'ells tot fent-ne una bona defensa encara que no toqui (no son brazos de gigantes mi señor! , son aspas de los molinos).
Aquests periodistes-cadernera protectors del falciot ocupen el nou niu que els toca amb la màxima rapidesa, se'l fan seu i, sovint, per mandra a volar tots sols, conviden altres caderneres més joves (becaris) per fer-los fer la feina bruta, netejar el niu mentre ells es pengen les medalles i s'enduen tot el pinso.
En canvi, el falciot, és un ocell que sempre vola i quasi mai va al seu niu. Està condemnat a volar sempre (dia i nit) perquè si un dia toques terra, no es podria llevar mai més pel seu propi peu o pota. El falciot caça al vol, dorm mentre vola i està adaptat al medi urbà. Construeix el seu niu, on quasi mai hi fa vida, als edificis i cada pocs anys canvia de casa.
No m'he begut l'enteniment ni vull fer en aquest blog filosofia. És, simplement, que ara tinc temps de veure a l'amic Monegal per la televisió i fa pocs dies vaig recordar la seva entrevista. I com ara ja s'han format tots els ajuntaments de les comarques de Tarragona, inclòs el de Cambrils, volia buidar el pap. La radiografia del nou mapa política és clara. A Salou ha caigut el falciot que niuava a l'edifici consistorial des de feia 17 anys i ara ocupen el seu niu dos nous falciots més joves i una nova cadernera que els conduirà pel bon camí. A la ciutat de Tarragona ha marxat l'ocellot que fa dues dècades va ocupar el niu de la casa gran sense permís i per la força. Ara ha arribat un nou falciot més compromès, calmat, suau... i amb ell la banda de caderneres més grossa de la historia. A Cambrils l'amo manté el seu niu i el falciot gris i trist que niua a l'Ajuntament hi seguirà vivint. A altres recintes on es reparteix més pinso com la Diputació de Tarragona, la lluita dels mascles ha donat el niu als de sempre. I així podríem estar analitzant tots els nius i niuets de les nostres comarques on, falciots i caderneres, es mengen el pinso, niuen com ningú i se'n enriuen de tots nosaltres. Com diria en Ferran Monegal, els periodistes que no volem pertànyer a aquest regne animal, som en perill d'extinció.