I JO, QUE CERCAVA ROSTRES

Si l’objecte del teu desig és cercar mirades sempre hi ha espais i racons que t’esperen. Si els rostres et parlen i els personatges es donen, i et diuen sense moure els llavis, és evident que esperaven que tu els miressis. 

Fez, Casablanca i Rabat són tres indrets on trobes personatges desitjosos que mostrar-se als teus ulls, desabillar-se sense vergonyes i ensenyar, com diria el gran Khalil Gibran, el seu rostre per primer cop perquè el sol el besi. 

La gent d’aquestes tres ciutats es dóna i regala només a aquell que els mira i entra en la seva ànima. No hi ha privacitat ni conflictes quan es produeix aquest gest, no calen arguments ni explicacions. Entre plat i plat de cargols (quins bons records dels cargols d'Oporto), de tajines i hariras, tastant les zaaluk o fent el té, i els aromes a especies i els colors dels carrerons, el soroll dels mercadets i els silencis de la nit sempre neta, hi ha els rostres i les mirades que us dic. 

I jo, que cercava rostres, i me’n van regalar uns quants a Egipte o fa ben poc a El Salvador, tinc ara la motxilla mental plena de més imatges. Enrere hi ha el temps perdut per haver construït carreteres sobre sorres movedisses. Davant, un camí que neix a cada pas amb la fermesa del trepig que ara si es compassa en una direcció segura. 

I jo, que cercava rostres..