EL MEU POBLE

Del record i la memòria en capturo un fragment que ara retallo de nou, no sé el perquè ni l’objecte del desig del meu cap per refrescar-lo, i que diu així:

Se oyen pasos de alguien que no llega nunca

Aquesta frase d’Enrique Molina servirà per encapçalar una de les parts del meu proper llibre que ja estic elaborant i que espero tenir enllestit i publicat passat l’estiu. Abans en vindran dos més en els que ja treballo i que tenen àmbits ben diferenciats: un de caire molt humà i un de caràcter polític. 

Pel nou llibre de reflexions, pensaments lleugers i aforismes he escollit quatre frases que m’acompanyen fa anys per cadascuna de les quatre parts que tindrà l’obra, molt més filosòfica que les altres, que s’anomenarà “Invasión de campo”. 

Potser la frase me l’ha dut al cap, a la memòria, la foto que acompanya el post. Aquesta imatge m’ha provocat una sensació de calma i silenci però també nostàlgia i decepció. Són les meves càbales per un trencaclosques incomplet que fa temps que dura i que no aconsegueixo resoldre. Sóc un pragmàtic practicant i per tant això que ara uns comentava, com es diu popularment, són figues d’un altre paner. 

Que em provoqui calma i silenci una imatge ja em sembla bé perquè és en aquests estats on entro en una fase de trànsit que m’ajuda a crear en unes condicions úniques. I per això, mirant-me aquest bosc de bambú, he anotat el que ara comparteixo. 

EL MEU POBLE

El meu poble té fred cada dia de l’any, té fam i set, i joventut. El meu poble és un tros de fusta que fa de llit i no té espai per a quatre o per a vuit. El meu poble té pluja i vent, té mil cares dibuixades a la cendra, i mans que aplaudeixen per no morir-se. 

El meu poble no té nom, ni edat ni edats, no té carrers ni somriures. El meu poble no té Déu. El meu poble és l’amor cansat en una biografia sense ribes ni racons, un cadàver recent, una copa que mai s’omplirà. El meu poble té nens que semblen ancians i ancians que es van robar els anys. I té dónes amb els ulls apagats i homes tallats per la meitat. 

El meu poble té arbres sense troncs i sense fulles, té roses que van canviar de color per un quilo de pa. El meu poble és una ferida en el temps, una guitarra malalta, sorda i muda, una cançó de noms tristos eternament amargs, oblidats en el gran somni d'un dia.

El meu poble sóc jo i els seus carrers, la meva vida.