EL SENYOR RAMON
El senyor Ramon
és un home de camp, un pagès de tota la vida. Té el seu tros de terra, amb avellaners, ametllers i arbres fruitals, a La Selva del Camp. Fins fa ben
poc treballava el seu camp cada dia. Però ara fa un temps que es va començar a trobar fluix de forces i
va haver de fer pauses, destinar menys temps al seu estimat conreu i dedicar-se
més a cuidar-se i deixar-se cuidar.
El Senyor Ramon
té les mans dures i llaurades com el seu tros, la pell fosca i ennegrida pel
mateix sol que alimenta les seves terres. I regala simpatia nodrint als altres
amb els seus somriures i el seu bon sentit de l’humor. Diríem que regala als
altres allò que a ell li entrega la terra: vida.
El Senyor Ramon
va arribar a l’hospital Joan XXIII de Tarragona el passat dilluns a la nit. El
van posar a l’habitació 810, la mateixa on jo havia arribat hores abans, al
migdia d’aquell dilluns. Va venir amb el Manel, el seu gendre. Era de nit i no
varem parlar molt a fons fins al mati següent. El primer que em va dir va ser
que era molt jovenet, que tenia 85 anys. I a partir d’aquí la conversa va
seguir fluint. Tant amb ell com amb les persones que el van acompanyar aquells
dies a l’hospital. La seva dona Teresa, la seva filla Regina i la seva neta
Marina. Un home de primera envoltat per tres dones de primera. Què més pot
demanar Sr. Ramon?
Personalment,
sempre aprenc de les persones i més quan les persones que tinc davant poden
explicar tantes experiències com ell, el Sr. Ramon. Amb ell he recordat, i
consti que ja ho sabia, que als pobles s’hi viu sempre molt millor que a les
grans ciutats, que la gent dels pobles encara es coneix si són d’aquells de
tota la vida, que el camp es mereix ser camp perquè hi ha persones que el
cuiden i el mimen com cal.
També he comprovat,
un cop més, que les persones grans són grans persones, que necessiten sentir-se
útils i utilitzades per la bonhomia o que sense elles aquest món perd la
capacitat de tendresa que necessitem per aixecar-nos i sentir-nos humans cada
dia.
Jo vaig marxar de
l’hospital el passat dijous i a ell li van donar l’alta el divendres. En el
moment del comiat em vaig endur dos regals: una bossa de préssecs frescos,
naturals i dolços que la seva filla i el seu gendre m’havien collit del tros
del Senyor Ramon, i la generositat del cor dels seus familiars. Amb la Regina,
la seva filla, ens hem fet amics al Facebook i anem parlant.
En aquesta vida
tot passa per alguna cosa. Fins i tot allò menys agradable com les malalties.
Ara he pogut conèixer al Sr. Ramon, un nou regal del cel que agraeixo.
Comentaris
I penseu que les meves paraules surten del cor, com els vostres gestos.