QUIN PURÉ

No vull fer més passes, avançar. M’esgota la foscor que té a sota cada ratlla blanca de la carretera. Fins i tot els fanals tranquils i els paraigües estesos als balcons, als carrers secundaris de la gran ciutat, saben que em canso de caminar.

No vull seguir el ritme constant i normal. Ni mirar com les teles criden des del soterrani, a punt de regalar més llàgrimes a qui les miri. Necessito tant!

Necessito alçar-me, necessito dir-te que no et necessito, necessito no necessitar la llibertat, necessito tenir ganes de rimar. I no tinc res. Llevat del cap, tot fet un bon puré.  

Text nascut escoltant el pop emocional dels Mishima.