SEMBLANCES (2): ELOGI DE LA FOLLIA
De nou amb les semblances després d’haver
escrit la segona part del text. Ara amb Erasmus de Rotterdam i el seu
monumental elogi de la follia.
- Vull que ho deixem córrer, li diu, i la
seva veu és plena de determinació. Ell protesta, confós, sent que unes onades
de por i de pena li sacsegen el cor i el fan anar a la deriva.
Encara insisteix a sentir en boca d’ella
les raons que ja coneix. Ella li diu la veritat: No t’estimo. I li explica que
la seva relació és molt trista i rutinària, que semblen un matrimoni gran que
ja no té res a dir-se, que el cor ja no li fa un salt, com abans, quan el veu,
i que sent que continuen junts per costum i perquè no saben estar sols.
Ell sap que ella té raó però no li ho diu,
al contrari; es mostra irritat i no s’adona que aquesta ràbia mal continguda
l’allibera a ella de l’obligació de sentir-se culpable.
Despitat, comença a buidar la cartera que
ella li havia regalat pel seu sant; en treu tots els papers, li torna una
fotografia i li dona la cartera buida.
Fan el camí fins a casa sense dir-se
paraula. Al vespre, abans d’adormir-se, ella hi pensa i reconeix que se sent
més descansada que no pas trista.
...
Les paraules són els metges de les ànimes
malaltes.
(Erasmus de Rotterdam, Elogi de la follia).
(Erasmus de Rotterdam, Elogi de la follia).
Comentaris