SHANKAR


Ja sabeu que sempre m’agrada compartir els meus coneixements i recordar algunes de les meves experiències. D’aquí que això sigui un blog personal. Aquest dissabte, que ha tocat fer exercici d’autoreflexió, aquell que faig cada dos mesos, he utilitzat la música de l’Anoushka Shankar, una música molt especial i que em permet dissoldre’m interiorment i cercar-me de nou en les errades i els encerts. Sí, ja sé que sona rar però no us espanteu. No m’he tornat pas boig. En un exercici d’introspecció aquestes coses passen.  

Les composicions de l’Anoushka, música india que domina a la perfecció el sitar, tenen el segell Shankar i això és símbol de connexió espiritual, comunió anímica i tantes altres sensacions que em guardo. Ella és filla del Ravi Shankar, el gran mestre del sitar i de la música que permet fer certs viatges interiors. Al Ravi, i aquí ve l’anècdota, el vaig entrevistar en aquell meravellós any 1995 en que jo era coordinador de Cadena 100 i vaig tenir l’ocasió de conversar cara a cara (primer) i veure en directe (després) a músics (mites per a mi en aquella època) com Jean Michel Jarre, Mike Oldfield, David Gilmour (Pink Floyd) o al propi mestre Shankar. 

El Ravi havia vingut a presentar el disc Passages que va composar el 1990 amb un altre mestre de la música, el Philip Glass. Aquest treball és una autèntica meravella si estimeu la música introspectiva i anímicament salvadora, una d’aquelles peces que, sota el meu parer, hauria de passar a formar part dels 100 millors discos de la història. També hi haurien d’entrar la majoria dels que va enregistrar amb el violinista Yehudi Menuhin (m’apassiona). 

De la conversa amb el Ravi (ja sabeu que jo no entrevisto, converso) en recordo molts moments concrets però sobretot em quedo amb la pau permanent que transmetia aquell bon home, el gran mestre del sitar, el transmissor d’energia traduïda en notes. No he parlat mai amb l’Anoushka, ni amb l’altra filla del Ravi, la Norah Jones (m’enamora), però veient-la als vídeos observo que té la mateixa mirada que el seu pare. 


Ravi Shankar em va explicar, per exemple, que si un ésser humà assoleix una bon coneixement espiritual propi, millora i molt la seva capacitat de comunicar-se i la seva capacitat intuïtiva. També deia que la motivació és externa i dura poc mentre la inspiració ens és eterna i pot mantenir-se tota la vida.  

Ara, explicada l’anècdota i compartits els coneixements extrets de la conversa amb el mestre, us convido a gaudir d’una peça de l’Anoushka Shankar, amb un marcat estil flamenc i la veu de Sandra Carrasco, anomenada “Inside me”. La podeu veure al vídeo que us adjunto. I si us agrada, fent clic AQUÍ accedireu a un concert sencer que dura 73 minuts i que pertany al Festival Les Nuits de Fourviere, a França. El concert és un espectacle multicultural i una orgia de sons i colors. 

Per cert, el Ravi Shankar va morir el desembre del 2012 però encara avui en dia se’l nota viu, proper i en pau, ple d'aquella calma que només ell sabia regalar. Les dues fotos que acompanyen aquest escrit són del Ravi i l’Anoushka (primera foto) i ells dos amb la Norah Jones (segona foto). 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS