LA CURA DE LA CRIS I L’ABEL

Hi ha una cançó que vaig escoltar per primer l’any 1999. Va ser a la ràdio on treballava. El dia que la vaig escoltar, al costat hi tenia a una noia que treballava de cambrera a la cafeteria de baix. Quan vaig escoltar-la, ja estava enamorat de la noia. Més tard, amb els anys, he gaudit d’aquest tema desenes i desenes de vegades. Moltes d’elles m’han fet pensar en la jove cambrera i en altres ocasions, han estat altres pensaments els nascuts tot sentint i notant la cançó. 

Deixant a banda que la canti el meu cantant preferit i que hagi estat declarada com la cançó més romàntica de la història de la música italiana pels propis italians, no puc negar-vos que és una de les peces més musicals més maques, profundes i sensibles que he gaudit mai. 

Abans d’ahir, quan estava acabant de repassar el llibre de l’Abel, del qual us en he parlat en una ocasió (aquí), per enllestir-lo del tot i entregar-lo a l’editorial, em va passar una cosa molt impactant. Escoltant música d’una llista aleatòria mentre llegia els textos, tot just quan em mirava l’últim, el que tanca el llibre i que és una carta que l’Abel dedica a la seva estimada Cris, va sonar aquesta cançó. El moment em va posar esglaiar per la coincidència i acte seguit, vaig plorar d'alegria per les paraules que llegia i el fet d'haver enllestit un projecte on hi he treballat durant més de dos anys i mig.

Al veure que la cançó sonava en aquell just instant, vaig pensar que, sigui el que sigui que hi hagi al nostre voltant, hi ha moments en que les coses passen perquè han de passar. D’alguna manera, em va semblar que la Cris, des d’allí on sigui, li enviava aquesta cançó a l’Abel i ell, l’Abel, li cantava a ella des de l’enyor i el dolor que suposa no tenir al teu costat a la persona que estimes. 

En pocs dies us podré dir quan es presenta el llibre i en quin lloc. Ara, gaudiu d’aquesta joia que té forma de lletra, música i cel.