NOSALTRES, NOSALTRES DOS
Entenc la teva malenconia terrestre perquè
saps escoltar el meu desencant quan erro en moments de senzillesa. Quan la teva
ment s'assetja per la desesperació d’un temps que voldries aturar, arriben els
dies de l’abundància despreocupada. Acompanyo la teva tristesa amb poques paraules
que poden caure: sovint succeeix allò que no volem.
El canvi no fuig a les lleis dels grans números
quan escriu sobre el nostre calendari totes les parts del dolor. No hi ha vies
de fuga a la rancúnia del destí i podem fer un pas en el precís moment on tota
la vida, fugaç, s’inclina a l’imprevist.
La foto, feta a la Rambla de Tarragona, és de l'amiga Laura Casas. Aquest escrit també té banda sonora. En una estona, el tercer post del dia.
Comentaris