AGRICULTURA MENTAL

Permeteu-me un petit incís. Gràcies per ser-hi tot l’any, per llegir-me, per sentir-vos còmodes entrant a diari en aquest blog, per enviar comentaris encara que no us els publiqui, per animar-me en moments delicats i fer-vos notar en etapes de dubtes de l’existència d’aquesta bitàcola. Enguany tanco exercici amb quasi 500 escrits publicats. És l’any que més he publicat, amb diferència, tot i ser un any dur i ple de col·lapses literaris.  El resum global és bo (sempre sóc optimista) i les previsions són encara millors (per demanar que no quedi). Acabaré l’any demanant-vos que us mireu i escolteu aquest fragment (dura un minut) de la pel·lícula “El Curioso caso de Benjamin Button”. Jo hi estic totalment d’acord, ho signo. 

Aquí no hi ha tancs ni fileres de soldats, aigua als quatre costats però cap guerra. Tan sols llimoners que són la vida i la llum. Tot és afable i verd aquí. Els senders duen a blaus diàfans i a la pau que permet no témer, aquella que no obliga a amagar-se a les trinxeres.  Aquí Déu és humà i camperol com molts altres. Buida oliveres, abraça la terra, oblida el moment i la ferida.

Un vent ens apropa terra llunyana, un espai que no podíem penetrar i que el mar va plantar per tenir memòria del continent. A les illes, no s’hi enyora a la gent ni notes el desert de la nostàlgia.  Una illa és el símbol de la nostra infantesa i nosaltres, som el missatge de la pèrdua.

Escric aquest post tot just abans de sortir de casa per agafar el bus que em durà de Tarragona fins l’aeroport del Prat. Avui marxo a Itàlia per passar-hi uns dies, amb el cap d’any inclòs, i ho faig acompanyat de la meva mare. És el primer cop que viatgem junts. Per a ella, aquest viatge és ple de moments en que serà el primer cop. Perquè ho serà de moltes coses: anar a l’aeroport de Barcelona, sortir d’Espanya, pujar a un avió, anar en vaixell, conèixer una illa i tantes altres experiències que, per circumstàncies de la vida, no ha pogut viure fins ara.  Sé que estarem bé, que ens divertirem, que tindrem temps de pensar en els nostres éssers estimats que ens han deixat tant ràpid i seguit els darrers anys: el meu germà, la meva àvia, el meu pare... No vull posar-me trist. Crec que toca gaudir el moment, agrair a la vida que encara ens mantingui dempeus i ens permeti gaudir-la amb un somriure al rostre. Hem de ser forts, hem de ser feliços.  Aniré escrivint-vos mi

Rostres amagats i altres d’invisibles. Rostres plens de records, desitjos, destins i recorreguts, recent arribats de viatge o punt de partida de la fugida necessària. Rostres que reben danys i altres que cusen anys.  Tu offres à mon coeur chaque jour, tous les visages de l'amour. Tous les visages de la vie. 

Remenant fotos a casa, he topat amb les del festival cultural d’Altamura que vaig tenir el plaer d’inaugurar l’any passat. Vaig fer la conferència inaugural tot parlant de la literatura i el vi com a element incitador –col·laborador millor dit- de la creació. El festival tenia com a protagonista a l’escriptor italià Italo Calvino i vaig citar diversos fragments de les seves obres. Em vaig centrar en un llibre meravellós anomenat “Les ciutats invisibles”. Ara, rellegint-lo, vull compartir aquest fragment de la ciutat de Zora. La imatge del post és el complement al text, la pròpia ciutat.  ZORA Más allá de seis ríos y tres cadenas de montañas surge Zora, ciudad que quien la ha visto una vez no puede olvidarla más. Pero no porque deje, como otras ciudades memorables, una imagen fuera de lo común en los recuerdos. Zora tiene la propiedad de permanecer en la memoria punto por punto, en la sucesión de sus calles, y de las casas a lo largo de las calles, y de las puertas y de