MARE, FILLA, GERMANES

L’Esther té els ulls tancats i amb la mà que té a dintre del bressol toca el pit de la nena que li acaba de néixer i nota com respira. Ha parit amb dolor, com totes les dones, i ara té calor i està cansada, voldria estar sola i no sap si es feliç.

Quan la seva germana Laia entra a l’habitació, amb l’ós blanc que fa por de tan gros que és, la veu al llit, reposant, amb els cabells com un ventall escampats pel coixí.

L’Esther li somriu i la Laia la troba gran, troba que s’ha fet gran, tenir un fill l’ha fet créixer de cop i ara és molt més gran que ella; ha parit i ja és diferent, sap coses, sensacions, dolors, potser plaers que ella no ha sentit mai. 

I sent una mica d’enveja: L’Esther té una filla que és seva, té algú per qui viure i ella, en el fons, no té res ni ningú.

S’abracen i ploren emocionades; hi ha una mica d’alegria i una mica de tristesa que no sabrien definir del tot, potser la tristesa de fer-se grans, de passar de tenir qui et salvi la vida constantment a haver, a partir d’ara, de salvar-la tu a algú a tota hora.

- Mira la nena. La trobes maca?

La Laia s’acosta al bressol. La nena està molt tapada amb un llençol blanc que té un ninot que riu brodat a la gira: tot fa olor d’aigua de colònia i de cremes. La destapa una mica amb suavitat per veure-la bé i la nena obre els ulls i la mira, i tot i que els nadons no s’hi veuen la seva mirada sembla realment intel·ligent i plena de sentit. La nena té el mateix color d’ulls i la mateixa boca que la seva mare, la cara rodona i aquella mica de punxa a la barbeta. Cap aire del pare, doncs, en aquell rostre del menut. La Laia somriu satisfeta:

- Aquesta nena és ben igual que tu.