TOT A PUNT
Escric aquest post tot just abans de sortir de
casa per agafar el bus que em durà de Tarragona fins l’aeroport del Prat. Avui
marxo a Itàlia per passar-hi uns dies, amb el cap d’any inclòs, i ho faig
acompanyat de la meva mare. És el primer cop que viatgem junts. Per a ella, aquest
viatge és ple de moments en que serà el primer cop. Perquè ho serà de moltes
coses: anar a l’aeroport de Barcelona, sortir d’Espanya, pujar a un avió, anar
en vaixell, conèixer una illa i tantes altres experiències que, per
circumstàncies de la vida, no ha pogut viure fins ara.
Sé que estarem bé, que ens divertirem, que
tindrem temps de pensar en els nostres éssers estimats que ens han deixat tant
ràpid i seguit els darrers anys: el meu germà, la meva àvia, el meu pare...
No vull posar-me trist. Crec que toca gaudir
el moment, agrair a la vida que encara ens mantingui dempeus i ens permeti
gaudir-la amb un somriure al rostre. Hem de ser forts, hem de ser feliços.
Aniré escrivint-vos microescrits,
micropoesies, microsensacions. Serà sempre en petites dosis perquè a mi,
personalment, les illes em transformen i em xuclen l’energia. Quan hi sóc em
costa molt agafar un ordinador i escriure. Opto per anotar els meus pensaments
a mà, en racons insospitables, en moments rars o il·lògics.
Em transformo i
omplo fulles i més fulles. Espero que aquesta vegada sigui com sempre. Si ho
és, ho notareu els propers mesos. Per això sou els lectors, els privilegiats en
aquest espai.
La imatge és de la meva illa.
Comentaris