EN NOM DE LA CRIS, GRÀCIES
Arribo a casa esgotat i amb una sensació
agredolça després d’haver presentat el llibre de la Cris. Per un costat, feliç
per l’èxit de l’acte ja que hem omplert la sala d’actes del col·legi on
estudien el Marc i el Guillem amb més de 150 persones. Per l’altra, entristit
perquè segueixo pensant, com tantes vegades al llarg del procés de creació del
llibre, que és del tot injust que la gent mori tan jove. Encara ara, quan miro
la portada, noto cert dolor intern.
Però el d’avui era un acte per omplir de
tendresa i somriures còmplices. S’ha aconseguit amb escreix el repte i l’objectiu.
Els dos fills de la Cris, el Marc i el Guillem, s’han adreçat al públic per
agrair-los la seva presència i als qui han col·laborat en el llibre per
donar-los les gràcies per prendre-hi part. Hem escollit a dues professores del
col·legi i a una mare del centre, amiga de la Cris, perquè llegissin les cartes
que han publicat al llibre. A la seva manera, la Montse, la Claustre i la Maria
Jose ho han fet de primera.
L’Abel ha estat, un cop més, exemplar i
valent. Ha explicat al públic moments que costen de compartir, els ha dit com
ha estat el procés de gestació de l’obra al meu costat, de com ha patit per
arribar a acabar el llibre, de les moltes ocasions en que s’ha plantejar
llençar la tovallola i l’he animat a continuar.
Jo... jo he intentat posar la dosi de simpatia
i humor per evitar convertir l’acte en una trobada trista. He explicat perquè s’ha
fet el llibre, com s’ha fet i de quina manera l’hem convertit en un projecte
coral. Davant meu, atentament i tocats pel moment, escoltaven l'Àngeles i el José Luis, els pares de la Cris.
De fons i en una gran pantalla, mentre parlàvem,
es projectaven desenes de fotos de la vida de la Cris: amb els nens, amb la família,
amb els amics... He explicat al públic que la gent atea, com l’Abel i jo, si
que creiem en els senyals i notem la presència –d’una forma que no sé explicar-
de persones que ja no són entre nosaltres.
Aquesta tarda, no em pregunteu com, he notat
molt a prop la presència d’ella, de la Cris. Sé que era en algun punt de la
sala. Potser entre el públic guaitant tot l’acte. Tal volta era asseguda a la
cadira buida que hi havia al costat de l’Abel, acaronant-lo mentre ell parlava
d’ella i la recordava amb amor i passió.
El recull d’imatges és immens. Aquí us en he
posat unes quantes. En pocs dies en compartiré més. Vaig a dormir. S’ha acabat
un projecte de dos anys i mig, un trajecte ple de tristeses i estones de
benestar, una jornada (la d’avui) on hi havia tensió i responsabilitat, nervis
i la necessitat de transmetre serenor i amistat. Ho hem fet per la Cris, pels
nens, per nosaltres, per la vida.
Podeu ampliar les imatges clicant sobre elles. Les fotos són de l'amic Txiqui López.
Comentaris
Ha estado muy bien la presentación del libro de Cris.
La verdad es que ha sido todo tan cercano, familiar (objetivo de Abel), cómodo y cómplice que no nos hubiera importado seguir un poco más. Hubo risas, emoción, muchísima ternura, muchas lágrimas .... porque eso es lo que pasa cuando pierdes a una hija, a una madre, a tu esposa, a una hermana, a una cuñada ... todo lo que se hace parece poco y Cris ayer estuvo exultante.
De manera personal, yo la conocí un poco más ayer gracias a vuestras palabras, a los testimonios!.
Cuando llegué a casa, mi hija (una devoradora de libros de 11 años) empezó a leerlo antes de acostarse. La noté un poco triste y me preguntó cosas sobre Cris (qué cómo era, que le parecía una chica muy guapa, que qué pena, que por qué ha tenido que pasar esto, ....). Bien, le dije: "Tengo que leerme el libro, Marina". Las pocas cosas que sé de Cris son a través de las palabras de Abel y de nuestras cortas conversaciones, así que espero encontrar ese momento para leerlo y seguir recomendando su lectura.
Fue un enorme placer ver que un simple comentario con la persona adecuada, dé como resultado algo tan grande como el libro que habéis escrito y como gracias a tu profesionalidad, has conseguido que Abel fuera poco a poco soltando esa coraza tan usual de las personas que pierden al amor de su vida después de una lucha muy dura. Y tú, Óscar no sólo has conocido de una manera muy intensa a Cris sino que como bien dijiste ayer, un amigo de por vida, que has ayudado a cerrar una etapa muy dolorosa.
El legado está ahí y tiene nombres: Marc y Guillem. ¡¡Hay que seguir viviendo siempre con una sonrisa ante los malos momentos!
Un abrazo,
Silvia Franconetti
Gracias, muchas gracias Silvia. Tus palabras me han emocionado mucho. Ayer lloré lo que tenia que llorar al llegar a mi casa. Mi mente me lo pedia, tenia que liberar parte del proceso que, para mí, tampoco ha sido fácil. El dolor es ahora ternura y los nervios se han convertido en calma. Todo pasa pero siempre nos queda la presencia permanente de quienes se van. Ellos ocupan el espacio que nosotros queremos. En mi caso, hablando de los míos, estan siempre a mi lado.
Un abrazo muy fuerte Silvia. Gracias de nuevo.